Posts con el tag ‘TEDH (Tribunal Europeo de Derechos Humanos)’

El Tribunal d’Estrasburg: ciutadans versus estats?

La declaració dels drets de l’home i del ciutadà (1789), frontispici de la nova cultura política i jurídica encetada amb la Revolució Francesa, proclamava la igualtat en drets i llibertats de tots els homes (art. 1) i afegia, assentant els fonaments del constitucionalisme de l’Europa continental: «Tota societat que no assegura la garantia dels drets, ni determina la separació dels poders, no té Constitució» (art. 16). El reconeixement dels drets i les llibertats fonamentals però sobretot la seva realització efectiva és i ha estat el gran repte, sovint dramàtic, de la història més recent dels estats democràtics occidentals. El respecte al seu valor suprem és complex i passa per diversos elements: la seva plasmació constitucional; la seva regulació i concreció mitjançant les lleis; la seva realització a partir de les polítiques públiques governamentals i, sobretot, la seva darrera i superior garantia mitjançant la jurisdicció dels jutges i els tribunals.

Després de dues grans guerres mundials devastadores, els 47 estats membres del Consell d’Europa van signar i ratificar el Conveni per a la protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals (Roma 1950, esmenat amb els corresponents 14 protocols posteriors) que creava el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), com a alt tribunal, amb la funció de garantir i fer efectiva la carta de drets del Conveni. La legitimació d’accés a la seva jurisdicció és atribuïda principalment a persones físiques o organitzacions no governamentals, un cop han esgotat les respectives instàncies judicials estatals, en casos o actuacions en els quals presumptament s’han produït vulneracions de drets i llibertats civils o polítiques, que abasten des del dret a la vida i a no ser sotmès a tortures o detencions il·legals, el dret a un judici just o el dret a no ser discriminat per raons subjectives, fins a drets i llibertats com són la llibertat d’expressió, pensament i religió o la protecció de la privacitat familiar.

Des de la perspectiva de l’Estat espanyol, signatari del Conveni i, per tant, sotmès a la jurisdicció del TEDH, les resolucions del Tribunal són de compliment obligatori, tot i no gaudir d’una força executiva directa –a diferència de les sentències dels jutges i tribunals estatals–, corresponent al Govern de l’Estat la funció de vetllar perquè siguin acatades i executades diligentment, tal com ve succeint amb caràcter general. Val a dir, però, que no han mancat les ocasions en les quals el TEDH ha esmenat les decisions del poder judicial o del Tribunal Constitucional espanyols, amb el corresponent impacte polític i periodístic subsegüent: el darrer cas (març de 2011) ha estat la condemna a l’Estat espanyol per la sentència dictada pel Tribunal Suprem i ratificada pel TC a A. Otegi per injúries i calumnies al Rei, la qual segons el TEDH va vulnerar la seva llibertat d’expressió.

En tot cas, cal destacar que les decisions del TEDH, malgrat no ser una institució excessivament coneguda ni present en l’actualitat dels països sobretot del sud d’Europa,  tenen una considerable incidència en nombroses qüestions de contingut constitucional, polític i, fins i tot, social que afecten milions de ciutadans europeus, també els catalans que hi poden accedir en la millor defensa dels seus drets i llibertats. El Tribunal no sempre esdevé un operador còmode per als estats, en la mesura que sovint els contradiu o els censura actuacions, genera una doctrina interpretativa del conveni que ha de ser tinguda en consideració pels respectius poders judicials i perquè es pronuncia sobre qüestions sensibles i transcendents. A tall d’exemple, podem citar-ne dues de recents i prou significatives: Dickson v. Gran Bretanya (2007), en matèria d’inseminació in vitro,  i E.B.C v. França (2008), sobre l’adopció per part de persones homosexuals. Tot i així, no es pot obviar la circumstància que la designació dels jutges que integren els diferents comitès, sales o la Gran Cambra són proposats pels estats membre, i la interferència en les polítiques interiors, afegida a la presumpció d’adequació al dret de les actuacions que són revisades, contribueix a una jurisprudència generalment curosa i prudent.

L’exemple més recent ha estat les dues sentències relatives a la presència del crucifix a les aules de les escoles públiques. L’any 2009, el TEDH decidí (Lautsi v. Itàlia, 2009) que aquesta pràctica vulnerava els articles 9 i 2.1 (protocol 1) del Conveni perquè afectaven la llibertat religiosa i el dret dels pares a educar els seus fills d’acord amb les seves creences. El 18 de març de 2011, la Gran Cambra esmenava la doctrina anterior  i sostenia que la potestat de decidir o regular sobre la qüestió («margin of appreciation») corresponia a cada estat, d’acord amb els seus respectius contexts (Lautsi and others v. Itàlia, 2011). De la doctrina que la creu cristiana a les aules significava un potent símbol («powerful external symbols») que pot afectar els alumnes («emotionally disturbing») d’altres confessions o els no creients –en la mateixa línia d’estricta separació entre església i estat o pròpia de la tradició de l’influent constitucionalisme nord-americà– s’evolucionava cap a un posició molt més matisada per no dir contraposada. La sentència, qui sap si definitiva, sembla voler acomodar-se a la complexa i sovint divergent visió d’Europa sobre aquesta històrica controvèrsia.

Amb independència dels casos concrets, sí que cal remarcar l’indubtable valor del Tribunal en l’empara dels drets subjectius dels ciutadans de més de 47 estats del Consell d’Europa, una part important dels quals coincideixen amb els de la UE. Una jurisprudència que acumula més de seixanta anys d’experiència i que d’una manera més o menys intensa –no oblidem que la pressió dels estats no sempre és irrellevant ni innòcua per raons i interessos diversos– ha contribuït a reforçar el valor de l’imperi de la llei (Rule of Law) per damunt dels excessos del govern dels homes (Rule of Men), que és la base de la democràcia i de l’Estat de dret.

Una funció de garantia dels drets individuals que també incideix en qüestions d’una naturalesa pública i col·lectiva indubtable, com a conseqüència de l’evident pertinença de les persones a comunitats, nacions i països. Una cultura juridicopolítica, filla de la Revolució Francesa, que com sosté Paolo Grossi, professor florentí i magistrat constitucional italià (a Mitología jurídica de la modernidad), tot i la seva valuosa aportació en l’expansió universal dels drets individuals, ha estat alhora –posats a emfasitzar també les ombres de la mitificada modernitat– «una astuta operació estratègica». Una visió il·lustrada que enaltint la raó, la igualtat i la voluntat general ha reduït la complexitat de la realitat fàctica a l’ideari d’un poder centralista i un model simplificat de relacions estat-individu. Però això ja s’insereix en un debat cultural majúscul que ens allunya de la pretensió modestíssima d’aquest article. En tot cas, benaurada sigui, i de fet així és, la tasca del Tribunal Europeu de Drets Humans.

Àlex Bas
Profesor del Departamento de Derecho Público de la Facultad de Derecho de ESADE

Artículo publicado en “Centre d’Estudis Jordi Pujol” (05.04.2011)

Derechos Humanos, Internacional | , , , , , , Permalink