Posts con el tag ‘libertades’

Strauss-Kahn i els indignats del 15M

L’actualitat de les darreres setmanes ha vingut marcada per aquestes dues notícies aparentment tan diverses. Les principals capçaleres de la premsa europea en donaven compte: El Frankfurter Allgemeine (20/05/2011) intitulava la seva portada amb un expressiu “Schuld und Bühne”, sobre una fotografia que mostrava la imatge del exdirector del FMI, al jutjat penal de NY, en el punt de mira d’una càmera de televisió. La combinació dels mots era prou eloqüent: culpa i teatre, o en altres paraules imputació i espectacle. És a dir, l’home públic, subjecte titular del dret fonamental a la presumpció d’innocència, escrutat inquisitivament pels focus de l’opinió pública mundial. Paral·lelament, en les mateixes dates, Le Monde (18/05/2011) adjudicava el protagonisme de la seva secció internacional al 15M:”Mobilisation naissante contre la crise en Spagne”, acompanyant-ho d’una fotografia -a l’estil de les ombres xineses- de les “reunions pacífiques” a Madrid i Barcelona reclamant més democràcia.

La lectura d’ambdues cròniques periodístiques m’ha traslladat, quasi com un acte reflex, a un text jurídic de referència històrica que abasta el conjunt del debat jurídic suscitat amb motiu de les dues notícies, aparentment –insisteixo- inconnexes. Es tracta d’un article de la Constitució escrita més antiga de la història, amb un vigència de més de dos segles:”Congress shall make no law respecting an establishment of religion, or prohibiting the free exercise thereof; or abridging the freedom of speech, or of the press; or the right of the people peaceably to assemble, and to petition the government for a redress of grievances “. Efectivament, és l’esmena primera (Bill of Rights, 1791) de la Constitució dels Estats Units. A ella li va correspondre fixar, en seu constitucional real i no merament formal, per primer cop i de manera ininterrompuda els principis i valors essencials –formulats com a drets subjectius- del pensament liberal, embrió de les democràcies modernes occidentals. Mancava encara un segle i mig, i el patiment d’una segona guerra mundial, per tal que els Estats de l’Europa continental integressin en els seus sistemes constitucionals el contingut i les garanties necessàries per fer efectius els drets i les llibertats bàsiques dels sistemes democràtics plurals.

Aquests dies hem sentit, per part d’alguns sectors, dures crítiques al sistema jurídic nord-americà. Hem escoltat debats que parlaven de la injusta “pena de telediario” o de la devaluació del dret a la presumpció d’innocència als USA (vid. Bernard-Henri Lévy, El País, 29/05/2011). No hi ha dubte que aquests debats són tan interessants com vidriosos, però no seria rigorós ni just oblidar que els pilars de l’Estat de dret contemporani, entès com la garantia dels drets i les llibertats personals en front dels excessos del poder, deuen més el seu origen i llur estabilitat a l’experiència nord-americana que no pas en l’Europa hereva de la Revolució francesa (vid. Maurizio Fioravanti, Los derechos fundamentales). I tampoc podem ignorar que les principals decisions del Tribunal Suprem dels Estats Units sobre els drets de la first amendment han estat determinants per a la configuració de la justícia constitucional kelseniana europea, implantada amb posterioritat a la barbàries dels totalitarismes dels anys trenta del segle XX.

Precisament, sobre la importància de la distinció entre l’àmbit públic i el privat teoritzà la filòsofa Hannah Arendt (Los orígenes del totalitarismo), quan ens assenyalà que l’anorreament dels drets de la persona en els règims del terror sempre ha vingut precedit d’un discurs col·lectivista i a l’empara d’un presumpte interès públic que ha estat utilitzat per limitar i destruir progressivament l’àmbit privat.

Deixant de banda el sempre complex debat de la configuració en cada cultura jurídica del dret a la llibertat  d’expressió i els seus límits amb relació als drets de la personalitat, sí que podem utilitzar aquesta breu nota de reflexió per remarcar alguns dels principis decisius que actuen com a requisits de la qualitat democràtica dels nostres ordenaments:

En primer lloc, cada comunitat o Estat ha de ser capaç  de traçar nítidament els límits entre públic i privat. La justícia constitucional en aquest sentit té una funció especialment estratègica: ha de ser el suficientment lúcida per saber combinar en la seva doctrina  -des d’una posició d’auctoritas- la sensibilitat social majoritària en cada moment històric, amb els paràmetres –principis, drets i valors- constitucionals permanents i irrenunciables del sistema, del qual actua com a garant al servei de tots els ciutadans (majories) però sobretot de les minories. Als jutges constitucionals els correspon la complexa tasca d’equilibrar i ponderar la llibertat d’expressió (en sentit ampli: també entesa com a dret de reunió i manifestació), el dret a comunicar i rebre informació, en relació amb la protecció dels drets de la personalitat com a manifestació de la dignitat humana (intimitat, honor i la imatge pròpia, així com la protecció dels menors).

En segon lloc, la definició casuística del concepte  d’interès públic, sobretot a partir de les sentències dels més alts tribunals, ha  d’actuar com a pauta dels mitjans de comunicació per limitar, no únicament des de la perspectiva de deure legal sinó també i prioritàriament en l’esfera de l’ètica i la deontologia professional, quines són les línies vermelles de la privacitat i el respecte als drets de les persones que en cap cas no poden ser creuades. Internet i les xarxes socials, tot i respondre a lògiques de funcionament descentralitzades i fragmentàries, també haurien d’acollir progressivament aquestes pautes (la via de l’autocontrol o l’autoregulació són vies a explorar).

I en darrer terme, però no menys cabdal, els poders públics han d’assumir que l’esfera privada és essencialment de naturalesa particular i, per tant, lliure de les seves interferències, amb independència que determinades iniciatives executives o, inclús, legislatives tinguin per finalitat l’assoliment de valors tan lloables com pot ser el bé comú.

Tal com afirmava, des del seu exili a Califòrnia, el gran escriptor hongarès Sándor Márai (Diarios 1984-1989): “La llibertat pertany a l’esfera privada. No existeix la llibertat institucional”. En aquest sentit els Estats Units, amb independència que ens agradi més o menys el seu model, semblen tenir més nítidament definits els seus límits entre públic i privat. Certament aquests, a ulls de la cultura europea, poden semblar de vegades equivocats o fins i tot incomprensibles, però la qüestió, d’acord amb el seu criteri, resulta clara: en el cas d’DSK, per exemple, l’home públic respon també públicament de la seva privadesa; amb una cruesa agreujada perquè dels seus actes se’n deriva una imputació penal (set càrrecs criminals) que, amb independència del veredicte final, ja constitueix per si mateixa una realitat i no una mera presumpció. ¿Són més lliures o més justos els nord-americans?

Àlex Bas i Vilafranca

Constitucional, Derecho y sociedad | , , , Permalink