Archivo de la categoria ‘Foro de Relaciones Laborales’

EL FRACÀS DE LA REFORMA LABORAL

L’ EPA del 1er trimestre de l’any ha caigut com un gerro d’aigua freda. Malgrat les diferències que es puguin detectar entre diferents fons estadístiques la tendència de fons de l’ocupació es nítida i negativa. I de nou apareix el debat sobre la utilitat de la reforma laboral. Pels sindicats i els que es varen oposar a la reforma les dades son contundents: no s’ha creat ocupació, avui és més fàcil destruir-la i a més s’ha  incrementat la precarietat. En canvi, pels que li varen donar suport el problema és que no s’ha avançat prou en els processos de desregulació legal.

Per valorar els resultats de la reforma laboral, primer cal aclarir en relació a quins objectius es mesura l’èxit o el fracàs. Si s’accepta – com diu l’exposició de motius de la llei 35/2011 – que l’objectiu era la creació d’ocupació, és evident que el resultat es tot menys un èxit.

INVERTIR TENDÈNCIA. Però temo molt que ni aquest era l’objectiu real, ni aquest és el debat. La pregunta a fer–se és una altra. Pot una reforma de la legislació laboral per sí sola invertir la tendència de destrucció d’ocupació, que té causes molt profundes i diferents de les que es desprenen de la llei laboral? És evident que no. És el que ens diu l’experiència de tres dècades, en què l’evolució de l’ocupació ha tingut poc a veure amb les reformes laborals aprovades. Ben al contrari, malgrat l’ increment significatiu dels mecanismes de flexibilitat interna a les empreses, les reformes han incentivat encara més la contractació temporal i l’acomiadament com a principals mecanismes d’ajust de l’ocupació als cicles econòmics.

I el resultat ha estat aprofundir en un cercle viciós que fa dependre la competitivitat de les empreses de la desregulació i precarietat de les relacions laborals. Les raons per les quals l’economia espanyola no és capaç de crear suficient ocupació son unes altres. És important recordar que durant la dècada màgica  la població activa espanyola va créixer  més del 50%. Aquest creixement de les persones que demanda ocupació, que fins i tot ha crescut en més de 700.000 persones  durant la crisi, pesa com una llosa en les taxes d’atur. També cal no oblidar que en  moments de plena ocupació a Espanya constaven 1.900.000 persones aturades, prop del 8% i a Catalunya  la taxa era del 6%.

Més del 55% de la destrucció d’ocupació durant la crisi s’ha produït a la construcció i el 62% dels llocs de treball perduts corresponen a persones de nivell educatiu baix. Aquestes dades són un petit tast de la complexitat del problema. Darrerament, és freqüent llegir comparacions amb Alemanya, però poques vegades s’entra a fons en les anàlisis. L’economia alemanya té un fort pes del sector industrial, les seves empreses, a més de grans, ocupen un espai central en la distribució internacional del treball, estan globalitzades, han apostat històricament per les exportacions i a més disposen de musculatura financera pròpia.

El sistema financer alemany, malgrat les dificultats d’alguns dels seus bancs, garanteix el finançament a les empreses. I, per si fos poc,  l’Estat alemany, que té un deute públic superior a l’espanyol, disposa d’un sistema fiscal més fort, amb un esforç fiscal 4,5 punts en relació al PIB superior al de España. Per cert, la legislació laboral alemanya a més de dotar de molta flexibilitat a les empreses obliga a la readmissió quan l’acomiadament es declarat improcedent i, excepte que es pacti amb els treballadors,  no està prevista la indemnització substitutòria de la readmissió.

EL MODEL. Però no cal anar a Alemanya per entendre que ni el problema, ni la solució estan en el model de relacions laborals. A Espanya, amb la mateixa legislació per tot el país, tenim dades molt diferents. Andalusia ha arribat al 30% d’atur – mai va baixar del 12% -. Euskadi, que partia de la mateixa taxa d’atur que Catalunya, té avui un 11% i nosaltres el 19%. Significa això que la reforma laboral ha donat fruits a Euskadi i ha fracassat a la resta d’Espanya?  O significa que el problema de l’atur no esta encara en les lleis laborals?

La resposta es força evident. La reforma laboral és un bon exemple del que denuncia Naomi Klein, quan diu allò que les crisis són aprofitades per impulsar programes de govern que no tenen res a veure amb la solució de les crisis i molt amb imposar una visió ideològica d’una societat més dura, desigual i menys democràtica.

Des d’aquesta perspectiva bé es podria considerar que la reforma laboral sí que ha assolit els seus objectius que, malgrat el que digui l’exposició de motius de la Llei 35/2010, no eren els d’e reduir l’atur i crear ocupació.  

Joan Coscubiela Conesa
Profesor de la Facultad de Derecho de ESADE

Artículo publicado en “L’Econòmic” (07.05.11)

Foro de Relaciones Laborales | , , , , Permalink