Archivo de la categoria ‘Civil’

Legal Research Seminar: Prof. Rémy Cabrillac

El pasado 27 de septiembre tuvo lugar en la Facultad de Derecho de ESADE un nuevo Legal Research Seminar, a cargo del Prof. Rémy Cabrillac, de la Universidad de Montpellier. El tema del seminario fue el “Derecho francés, derecho inglés y derecho alemán: tres modelos diferentes para un derecho europeo de los contratos”. El seminario contó con la asitencia tanto de profesores de diferentes Facultades de Derecho, como de abogados miembros del Consejo Profesional, entre otros.

En el siguiente link encontraréis más información al respecto:

http://itemsweb.esade.edu/wi/management/COMBINADO270911.pdf

Sara Pons Marty
Assistant Research
Facultad Derecho ESADE
Civil | Permalink

“Un codi per al Dret civil de Catalunya: idealisme o pragmatisme?”

Bajo este título se ha publicado recientemente otro libro más perteneciente a  la Colección de Formación Continua de la Facultad de Derecho de ESADE (editorial Bosch) , contribuyendo al homenaje a la “Compilació del Dret Civil de Catalunya”, con motivo de su cincuentenario.  Esta obra colectiva ha sido impulsada por el Dr. Sergio Llebaria Samper, en su condición de director del área de derecho civil de la Facultad.

Sara Pons Marty

Facultad de Derecho ESADE

Assistant Research

Civil | Permalink

EL QUE TE TOQUE

ESTA semana se ha aprobado el Proyecto de Ley del Registro Civil en el Congreso de los Diputados. Hasta ahí, todo puede parecer normal. Y así es. Pero a partir de ahí también todo puede discurrir más allá de lo normal.
Particularmente si los padres no consiguen un acuerdo en el orden de los apellidos de sus hijos. Lejos de conseguir un acuerdo respecto de dejarlo al azar por virtud de un sorteo o, en otro caso, dejarlo al criterio del orden alfabético, que no deja de ser otro criterio fundamentado en la aleatoriedad, será el funcionario responsable del registro civil quien determine el orden de los apellidos objeto de discusión.Probablemente, durante la tramitación parlamentaria se haya considerado que una medida de este calado contribuya, en última instancia, a forzar el acuerdo entre los padres sobre la cuestión. Al menos, durante los tres días previstos para que los padres intenten un último esfuerzo en la búsqueda del consenso común. Aunque me temo que, llegados a ese punto, lo que falte sea un mínimo de templanza que garantice el final feliz.

En todo caso, no quisiera estar en la piel de quien tenga de decidir una cuestión tan personal como esta que afecta a la misma identidad. Si ya nos parece mal que se inmiscuyan en algunos aspectos de la intimidad, qué decir si es un funcionario el que tiene la facultad de elegir. Un funcionario que los padres tampoco pueden elegir. Será, simplemente, el que les toque.

J. I. Sanz
Profesor de la Facultad de Derecho de ESADE

Artículo publicado en “ABC” (08.05.11)

 
Civil | , , , , Permalink

Endinsant-nos en “Inside Job”

El documental del guionista, director i productor Charles Ferguson no passarà a la història com una pel·lícula de culte, però és d’allò més recomanable i no es pot deixar passar.

Potser algú pensarà que no aporta grans novetats, però les dades que aporta permeten entendre millor com es va incubar la crisi, les raons de la seva capacitat destructiva. El treball posa cara a alguns dels seus responsables, als seus irresponsables comportaments i la ideologia que els sustenta.

En sortir del cinema et vénen al cap algunes preguntes, que poden semblar massa radicals pels que no han vist el documental, però que estem obligats a fernos. Allà van algunes d’elles:

- On ha quedat l’ètica del capitalisme? – On està la diferència entre economia
legal i economia criminal? -Com és possible que, amb el que ha passat, no s’hagi produït cap reforma significativa de les regles de joc del sistema? -És suportable durant molt de temps un sistema social amb tanta concentració de poder i amb una distribució de la riquesa tan injusta?

La descripció que fa, amb dades, de la concentració de poder econòmic i polític en poques empreses i institucions -entitats financeres, agències de ràting, Reserva federal, organismes reguladors i supervisors-  posa de manifest la feblesa democràtica d’ aquest sistema social.

Ens descriu com s’ha anat configurant una veritable casta aristocràtica que es reparteix els càrrec públics i privats estratègics, que passen d’unes mans a unes altres de forma circular.

De fet es una nomenclatura que té un gran poder, que actua al marge dels controls democràtics i que obté uns beneficis econòmics injustificats amb mètodes immorals.

Posats a trobar algun però al documental, potser sobren les referències als vicis d’alguns dels protagonistes, explicats per una de les madams, i les peculiars personalitats psicològiques d’alguns d’ells, explicades per un dels seus terapeutes. I també hi manca una anàlisi del paper jugat pels mitjans de comunicació en la creació de l’hàbitat ideològic que ha permès que aquestes coses fossin considerades normals.

El que ha passat no té el seu origen en la personalitat amoral i malaltissa d’alguns personatges sense escrúpols.

No estem davant de casos aïllats o de factors individuals, imputables a la condició humana -que també pot ser una de les explicacions, però no la més important-. Estem davant d’uns comportaments generats i emparats per unes estructures socials i polítiques que ho propicien i ho han fet possible.

Estem davant del paradigma de l’actual model econòmic i social. Hi ha escenes memorables, com ara la manera com el representant del lobby de la indústria financera justifica els comportaments de les entitats que representa.

En algun passatge, el director, per carregar les culpes sobre els responsables als EUA, sembla que pretengui salvar de la crema Europa. I res més lluny de la realitat.

En molts moments del documental un té la sensació d’estar veient actors econòmics i polítics europeus, espanyols i catalans.

Quan el Bush fill explica que amb salaris baixos els treballadors poden accedir a molt consum gràcies a les facilitats que tenen per endeutar-se està explicant la bombolla especulativa a Espanya i la seva capacitat destructiva.

Quan els responsables d’entitats financeres justifiquen per què venien productes als seus clients, prometent elevades rendibilitats, al mateix temps que apostaven en els mercats perquè aquests productes perdessin el seu valor, és difícil no posar-li cara de banquer europeu. Quan els experts universitaris es veuen acorralats davant les preguntes sobre el poc rigor dels seus estudis en relació amb la bondat d’aquestes pràctiques que ara ha esclatat, els diners que han obtingut per publicar-los i les evidents incompatibilitats legals i morals en què incorrien, es fa molt difícil no pensar en alguns estudis signats per la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (Fedea) a Espanya.

I quan algun dels entrevistats justifica la reducció d’impostos als rics, referint-se a les herències, és com si aparegués en escena l’actual president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas. Encara que de manera indirecta, la pel·lícula aporta importants raons per defensar el model social europeu.

Les imatges de la situació en què es troben als Estats Units les persones que no tenen feina i no tenen prestacions socials públiques són demolidores.

I per no parlar de l’explicació de la pèrdua del valor de les pensions privades dels jubilats, víctimes de l’especulació. Tot plegat ajuda a entendre la importància del sistema públic de seguretat social europeu.

Crec que es tracta d’un bon material didàctic que caldria incorporar als projectes formatius de les universitats i escoles de negoci.

Joan Coscubiela
Profesor de la Facultad de Derecho de ESADE

Artículo publicado en “L’Econòmic” (09.04.11)

Civil, Derecho y sociedad, Fiscal | , , , , , , Permalink

L’impost i les ideologies

Els proposo un joc senzill. Llegeixin unes cites i busquin què tenen en comú. La primera diu: ¿Es reconeix el dret a la propietat privada i a l’herència. La funció social d’aquests drets en delimitarà el contingut, d’acord amb la llei”. Es tracta de l’article 33 de la Constitució espanyola (CE). La segona ens recorda que ¿Tothom ha de contribuir al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema tributari just, inspirat en els principis de la igualtat i progressivitat, que en cap cas tindrà un abast confscatori”. En aquest cas, es tracta de l’article 31 de la CE. I la darrera és de Paul Krugman, premi Nobel d’Economia, citant la investigadora i periodista Naomi Klein ¿Des del Xile dels anys setanta en endavant, els ideòlegs de la dreta han aprofitat les crisis per impulsar un programa que res té a veure amb la resolució d’aquestes crisis i molt a imposar la seva visió d’una societat més dura, més desigual i menys democràtica”. És obvi que el punt comú de les tres cites és l’anunci de desaparició de l’impost de successions. Més enllà de l’opinió que a cadascú li mereixi en termes de justícia social, la desaparició d’aquest impost -caiguda de recaptació de 400 milionsalhora que s’anuncien retallades en prestacions socials per manca de recursos. Avui, m’interessa analitzar quina és la ideologia que hi ha darrere de la desaparició de l’impost de successions.

En els darrers anys s’ha produït un retrocés ètic en la consideració del dret a la propietat privada. Fins al punt que a vegades es presenta com un dret sense límits i que no ha d’estar condicionat per la seva funció social. Aquesta podria ser una de les causes profundes i ocultes de la crisi. Al nostre país la pèrdua de referents ètics és encara més profunda i es comprova en els debats sobre les polítiques d’habitatge. Els intents polítics i socials d’equilibrar el dret a la propietat de l’habitatge amb el seu ús social són desqualifcats sense més. Ignorant deliberadament que alguns països europeus fa anys practiquen polítiques en aquesta direcció. Ara, aquesta idea de la propietat privada com un dret absolut torna a aparèixer en les justifcacions de la desaparició de l’impost de successions.

L’herència és una forma de transmissió de béns i drets entre persones. Però aquest accés a la propietat també ha de contribuir al sosteniment de les polítiques públiques. En cas contrari s’estaria produint una clara ruptura social del pacte constitucional, que inclou un mandat als poders públics perquè promoguin condicions per avançar en una distribució personal de la renda més equitativa i obliga que tots els ciutadans contribueixin al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica. No deixa de sorprendre que siguin els mateixos actors que proposen la desaparició de l’impost els que fa temps insisteixen en la necessitat de promoure la cultura de l’esforç i del mèrit com a valor i factor de promoció social. Com ha dit en alguna ocasió Jordi Alberich, del Cercle d’Economia, alguns parlen del valor de la meritocràcia mentre que les seves polítiques aposten per fórmules aristocràtiques. Ja sé que l’imaginari hegemònic a Catalunya ens té prohibit dir i fins i tot pensar que al nostre país pugui haverhi ideologies confrontades o polítiques diferenciades que no facin referència al conficte entre Catalunya i Espanya, que és l’únic conficte que el pensament dominant reconeix com a tal.

Però les dades són molt tossudes i les polítiques fiscals solen ser un bon indicador de quina és la concepció ideològica dels seus impulsors. Encara que uns ho neguen i uns altres de manera ingènua i suïcida ho ignorin, la política fscal és una bona brúixola de l’orientació social dels governs i permet analitzar a favor de quins sectors socials es governa. Paul Krugman en la seva cita no es referia explícitament a Catalunya, però la supressió de l’impost de successions és un exemple perfecte del que ell ens descriu. La crisi està sent aproftada com una oportunitat per imposar determinades visions ideològiques de la societat. Disculpin, però també a Catalunya.

Joan Coscubiela Conesa
Profesor de la Facultad de Derecho de ESADE

Artículo publicado en Público (20.03.2011)

Civil | , , , , , , , Permalink

Parejas estables en el nuevo libro II del Código Civil de Cataluña

El Libro II del Código civil catalán contiene una nueva regulación sobre las parejas estables que viene a sustituir a la anterior Ley de Uniones Estables de Pareja de 1998. La nueva regulación destina un número menor de preceptos a esta forma de convivencia. Como novedades de la nueva normativa podemos destacar que, a diferencia de la Ley de 1998, actualmente el legislador catalán da un tratamiento único a las parejas estables, ya sean estas homosexuales o heterosexuales. Este tratamiento unitario de las parejas estables viene fundamentado por la posibilidad  admitida en nuestro país desde el año 2005 de que las uniones homosexuales puedan acceder al matrimonio. Por tanto, no tiene sentido ya, dar un tratamiento legal diferente a las uniones homosexuales  como hacía el legislador catalán de 1998. Otra novedad, es la consideración de la unión no matrimonial como familia al ubicarse los preceptos que la regulan en el Título relativo a la misma.

Con la nueva regulación tienen la consideración de pareja estable aquellas uniones heterosexuales y homosexuales que acrediten una convivencia durante dos años, o que tengan descendencia en común durante su convivencia o que formalicen su unión en escritura pública. Así mismo, no podrán constituir una pareja estable: los menores de edad no emancipados; los parientes en línea recta y los colaterales 2º grado; las personas casadas y no separadas de hecho y las personas que convivan en pareja con una tercera persona (es decir los que estén unidos en pareja estable anterior).

En cuanto al régimen aplicable durante la convivencia el legislador catalán ha optado por dejar este extremo a la voluntad de los miembros de la pareja, de tal modo que dicha convivencia se regirá por los pactos que ellos mismos otorguen. Existen, no obstante, algunas excepciones como la relativa  a la disposición de la vivienda habitual que se regirá por lo establecido para el matrimonio.

Regula, sin embargo, el legislador catalán de manera más detallada los efectos de la extinción de la pareja estable reconociendo al conviviente perjudicado derecho a una prestación alimentaria y compensación económica  por razón de trabajo para la casa.

 A la vista de la nueva regulación, da la impresión de que el legislador catalán ha evidenciado una voluntad de separar la unión matrimonial de la no matrimonial dejando a la voluntad de las partes, en esta última, extremos como las relaciones económicas entre convivientes (no contiene una referencia a los gastos comunes) y respecto de terceros (no contiene una referencia a la responsabilidad).

Lola Bardají Gálvez
Profesora de Derecho civil
Facultad de Derecho ESADE (URL)

Civil | , , , , , , Permalink

¿Divorcios a la americana en nuestro país?

La nueva normativa catalana en materia de persona y familia, en vigor desde el primero de enero de este año, introduce una regulación bastante completa de los denominados “pactos prematrimoniales”, esto es, aquellos acuerdos en los que los miembros de la pareja convienen las pautas a seguir en caso de ruptura de la convivencia. Cierto es que el reconocimiento de este tipo de pactos en nuestro ordenamiento no constituye propiamente una novedad: esta posibilidad ya estaba contemplada en el anterior Código de Familia. Lo que sí es novedoso es que ahora la ley no se limita a hacer una mención genérica a su admisibilidad sino que se ha establecido un modelo legal de pactos prenupciales, que se inspira claramente en el Derecho estadounidense. Se han determinado cuáles son los requisitos personales, formales y temporales, y también se han establecido los límites básicos que deben respetar este tipo de pactos so pena de su invalidez. Evidentemente, como toda norma, y más aún si es nueva y novedosa, se suscitan dudas sobre su alcance e interpretación, pero quizá las mayores incertidumbres las encontramos en torno a los pactos de carácter personal. Así, ¿es exigible el pacto por el que se autoriza al esposo o a la esposa a decidir unilateralmente que su madre viva, y además de forma indefinida, en el domicilio conyugal? ¿Cabe pactar de modo vinculante la periodicidad de las relaciones sexuales? ¿Cabe pactar la exclusión del divorcio? ¿O cuando menos, la restricción de la posibilidad de solicitarse a la concurrencia de determinadas causas? ¿Es posible convenir el pago de una indemnización a cargo de quién solicite el divorcio por el hecho de haberlo solicitado? ¿O por haber sido infiel? ¿Cabe pactar no tener hijos?
En mi opinión, y en la de gran parte de los juristas que se han ocupado de estos temas, la mayoría de estas preguntas merecen una respuesta negativa. Sin embargo, para algunos de ellos, las últimas cuestiones podrían ser respondidas de forma positiva. Es evidente que estamos ante una materia extraordinariamente sensible, por los intereses que están en juego, y que, por ello, merece una profunda reflexión por parte de todos.

Núria Ginés Castellet
Profesora de Derecho Civil
Facultad de Derecho de ESADE (URL)

Civil | , , , , Permalink