Archivo por Autor

From Berkeley

Deu anys després, torno a ser a la Universitat de Califòrnia a Berkeley (convidat per la Robbins Collection i el seu director Prof. Laurent Mayali). Aquest fet no tindria cap d’interès, més enllà del personal, sinó fos perquè coincideix amb dues circumstàncies excepcionals: el desè aniversari de l’11S i la crisi econòmica més profunda d’ençà de 1929. Dos esdeveniments de precipitació local que han propagat les seves conseqüències globalment. El record de les víctimes del 2001, una dècada més tard ha cedit gran part del protagonisme a les crues xifres de l’atur. A Califòrnia, la població sense feina s’aproxima al 12 per cent, la segona pitjor posició en el rànquing nacional. Les retallades del sector públic continuen i el panorama general recorda l’escenari europeu. No obstant les similituds, percebo un matís distintiu en l’actitud de la gent d’aquí. M’explicaré utilitzant l’exemple de la Universitat de Califòrnia (UC). La UC és de titularitat pública i, des de la seva fundació (1868), ha anat progressant fins a convertir-se en una de les més prestigioses de l’escena internacional. A tall d’exemple, l’any 2010 va tornar a ser l’entitat que va enregistrar més patents als Estats Units. I en el rànquing de les 500 millors universitats del món (Shangai 2011), ocupa el quart lloc, essent la primera pública i situant-se tot just després de Harvard, Stanford i MIT, les quals són privades i, per tant, actuen sense els constrenyiments propis del sector públic. Doncs bé, amb l’actual crisi, la UC ha vist reduït dràsticament el seu finançament governamental. Fins el punt que, en algunes facultats, l’aportació de l’Estat no cobreix més enllà del 25 per cent del seu pressupost. Lluny de llençar la tovallola en la cursa pel lideratge, aquests dies el seu màxim òrgan rector (The Regents) està discutint un pla de competitivitat. L’estratègia pivota sobre dos eixos: l’ampliació del mecenatge privat, que ja és d’un volum considerable, i l’augment de les taxes dels estudiants, concretament del 16,5 per cent anual fins el 2015. La seva aprovació, encara pendent, elevaria el cost de la matrícula dels 12.200 dòlars actuals, de mitjana per alumne undergraduate (de primer cicle), fins els 22.000 dòlars per curs, sense comptar les despeses de manutenció. Per acabar de copsar l’impacte d’aquest increment (podria arribar a ser del 81,5 per cent), cal tenir present que un gran nombre d’estudiants financen els seus estudis amb crèdits que han de retornar un cop es llicencien (els deutes poden arribar a superar els 300.000 dòlars). Com es pot comprovar, les xifres i les condicions no resisteixen la més mínima comparació amb l’Europa continental (Anglaterra va pel mateix camí que els EEUU). La resposta dels estudiants, malgrat l’enèsim encariment dels seus estudis en molt poc temps, sembla que se suportarà en un elevat sentit de la responsabilitat, tot i ser néts de la revolucionària Berkeley dels anys seixanta. L’accés i la permanència a la UC els ha exigit anys d’esforç i els requereix curs rere curs notes excel•lents. Així, no és estrany observar que, des del jorn mateix d’inici de les classes, a finals d’agost, les biblioteques del campus i els cafès de la ciutat són a vessar d’estudiants fent colzes, dia i nit. Molts d’ells provenen de famílies d’origen asiàtic que s’han obert camí després de l’esforç de vàries generacions. Ara bé, aquesta descripció no ens ha de dur a un clixé simplista: no es tracta, insisteixo, d’una universitat elitista en el sentit tradicional: s’hi accedeix per mèrits, i l’individualisme que s’hi dóna és compatible amb el sentiment de pertinença. Els estudiants saben que si fan bé les coses s’asseguren el futur professional i, alhora, contribueixen a fer girar la roda del lideratge de la institució i de la comunitat que els ha facilitat l’oportunitat d’accedir a una educació universitària pública d’altíssim nivell. En aquest context, no hi ha massa temps per perdre, ni tan sols per queixar-se més del compte. La solució més recta i eficaç és treballar, treballar i treballar. Des de petits els han ensenyat que hom és responsable dels seus propis actes, i saben que en la seva futura vida laboral i social les regles del joc seran exactament aquestes. Les mateixes que recordava Steve Jobs en el seu famós discurs d’acceptació del seu D.H. a Stanford, a tocar també de la badia de San Francico. Unes terres i una gent que en poc més d’un segle i mig d’història han transformat els carrers polsosos del Far West en el Silicon Valley de Google i Apple. No tot és de color daurat, ni molt menys, però aquesta realitat forma part de l’imaginari col•lectiu que els fa mantenir l’ànim, malgrat el difícil present. Pel que fa a nosaltres, els catalans, no ens faria cap mal recordar que a l’inici d’aquesta història d’èxit hi trobem emprenedors com Gaspar de Portolà, nascut a Balaguer i primer governador de Califòrnia (tot i que al servei de Carles III). Nosaltres, encara avui, mantenim el sentiment de pertinença nacional, tenim una tradició de valors arrelats a l’esforç i a la creació, gaudim d’una xarxa social i familiar estable i comptem amb una sòlida experiència en el model públic-privat. Però ara, com mai abans, ens cal posar treball, treball i més treball… sense oblidar la dosi imprescindible de valentia col•lectiva i de responsabilitat individual.

Àlex Bas (publicat al Butlletí 267 CEJP)
professor del Màster d’Investigació Jurídica i Doctorat ESADE

Actualidad jurídica, Derecho y sociedad | Permalink

A decade after 9/11

Deu anys enrere, concretament el 19/9/2001, qui escriu aquestes línies era a Chicago. La capital més genuïnament nord-americana (diuen) reflectia una societat commocionada, amb les finestres empaperades amb la bandera nacional i el lema We Stand Up. Avui, quan teclejo aquest post, sóc a Berkeley, seu del principal campus de la University of Califòrnia. El New York Times d’aquest diumenge commemora l’efemèride més indeleble de la memòria recent nord-americana: The reckoning: a decade after 9/11. El tractament, com en la immensa majoria dels mitjans de comunicació, és sobri i de record emocionat. Al mateix temps, però, el balanç de la dècada en el seu conjunt protagonitza bona part dels articles d’anàlisi i opinió. La crisi econòmica i la xifra d’atur, enfilada fins a quasi el deu per cent de la població activa, s’enduu bona part del debat actual. El suplement especial, però, del NYT dedica una de les seccions a l’evolució dels civils rights (drets fonamentals) en aquesta etapa (2001-2011). Sintèticament, el resum seria el següent (l’autor del rotatiu, amb aquell afany pedagògic tan americà, recorre al paral·lelisme sísmic): malgrat les alarmes inicials, sobre els riscos d’una restricció dels drets i les llibertats individuals per afavorir la seguretat, deu anys després, podem sostenir que les tremolors no han arribat a esdevenir terratrèmol. En altres paraules, més jurídiques: la legislació aprovada, així com la interpretació constitucional realitzada pels tribunals, especialment el Tribunal Suprem, no ha comportat una modificació substantiva de les lleis que desenvolupen els drets ni del dret penal. Certament, l’execució de la normativa per part de les administracions, agències, cossos de seguretat i la fiscalia (law enforcement) ha estat intensa i sovint punyent, situant l’èmfasi en la prevenció. Això, com és ben sabut, ha afecta al dret a la presumpció d’innocència, que en els casos amb indicis de terrorisme no  ha comptat a la pràctica,  amb el nivell de garanties ordinàries que van ser encunyades per  la Warren  Court (1953-1968).
Malgrat aquesta circumstància, que no s’ha de menystenir ni minimitzar, el NYT i els juristes consultats semblen, però, estar d’acord que el punt d’inflexió negatiu que es va poder témer en el seu moment, no s’ha arribat a produir. L’aplicació de la USA Patriot Act (2001) ha tingut un efecte acotat que no ha destorbat al ciutadà mig, la doctrina dels drets processals penals s’ha mantingut invariable en el seu nucli  dur (per totes: Miranda v. Arizona, 1966) i el Tribunal Suprem, encara que tímidament, ha recordat la seva legítima i superior capacitat de fiscalitzar els actes dels poders executiu i legislatiu (Hamdan v. Rumsfeld, 2006, sobre els drets dels presos de Guantànamo). En definitiva, la pressió s’ha reduït i les corrents freàtiques del sistema constitucional nord-americà sembla que tornen al curs que les connecta amb les fonts fundacionals de finals del XVIII.
Ara bé, el moviment de les aigües mateixes ens permet també entreveure la revifada d’algunes posicions prèvies i preexistents a les èpoques més liberals (els anys 50 i 60). Els Estats recuperen poders i protagonisme davant de Washington, en el clàssic pols federalista, i les grans empreses obtenen l’empara de la llibertat d’expressió a l’hora de posicionar-se públicament en les campanyes electorals al Congrés i a la Presidència (Citizens United v. Federal Election Commission, 2010). I el debat rei per excel·lència, el de la configuració constitucional de l’avortament com a dret fonamental (Roe v. Wade, 1973), segueix penjant d’un fil en una Cort Suprema que oscil·la cap a posicions de perfil més conservador (amb els magistrats Scalia i Thomas, com a punta de llança).
M’atreveixo a esbossar una conclusió merament intuïtiva, recuperant el relat dels moviments tectònics: l’11S per si sol no ha provocat el col•lapse de la falla de San Andreas (la causant del gran terratrèmol de 1906), però  el seu desplaçament és perceptible i en una direcció determinada.  Per cert, el NYT , el dia 11 mateix, informava de la llei aprovada per l’Estat de Florida per garantir el dret efectiu a dur armes en els espais públic (inclosos els colleges o Universitats estatals)  i, ahir,  la majoria dels canals de televisió recollien els resultats de  les enquestes que pronostiquen que Obama, l’any vinent, no serà reelegit per a un segon mandat…. We will see….
Berkeley, 14 de setembre de 2011.

Àlex Bas i Vilafranca

Professor del màster d’investigació jurídica i doctorat

Actualidad jurídica, Constitucional, Uncategorized | Permalink

Els ninots del Tribunal Constitucional

El ninotaire Toni Batllori, en la millor tradició democràtica de la sàtira política, radiografiava recentment (La Vanguardia, 14/6/2011) la crisi del Tribunal Constitucional. La seva tira gràfica reproduïa el diàleg entre dos ordenances del TC: “Què busquen? L’autoritat moral per interpretar la Constitució. No sabia que l’estiguessin buscant. Bé, no és que s’hi escarrassin gaire”. Efectivament, el lúcid dibuixant toca de ple el moll de l’os: la pèrdua de la confiança social en l’alt tribunal, com a mínim per una part significativa del poble català. Aquesta, però, ni és una situació nova ni ens hauria d’haver agafat desprevinguts. El dret romà ja distingia entre auctoritas i potestas, és a dir entre “qui sap” (reconeixement) i qui pot” (poder). Aquest matís tan clàssic i al mateix temps tan vigent és del tot aplicable al TC. L’episodi de l’intent de dimissió fallida de tres dels seus magistrats constata una realitat que ja fa anys que ens té desolats: el més alt intèrpret constitucional i alhora àrbitre entre territoris i poders polítics actua i es pronuncia sense l’auctoritas mínima exigible. És a dir, les seves sentències, més enllà de comptar amb la força de la cosa jutjada, no gaudeixen de l’atribut essencial de la justícia. Els tribunals constitucionals precisament perquè no parteixen d’una legitimitat democràtica directa (esdevenen una excepció en la mesura que no són escollits per la ciutadania i en canvi sí que poden esmenar les iniciatives dels poders legislatiu i executiu) han d’observar un comportament impecable en l’exercici de la seva funció. I això ens remet a l’auctoritas, que se sustenta en gran part sobre l’exigència d’una imatge d’imparcialitat i neutralitat. I aquestes qualitats requereixen necessàriament  d’una observança estricte de les formes, el procediment i les normes que regeixen la institució. Luhmann sostenia que tant en l’amor com en el dret “les bagatel·les compten”, i el Tribunal Constitucional fa molt de temps que ha perdut el sentit de les formes imprescindibles perquè hom li reconegui una posició de respecte i autoritat moral. Les sentències sobre l’Estatut i Bildu, deixant de banda el seu contingut, per haver estat respectades i no merament acatades haurien d’haver estat emeses per una tribunal amb auctoritas. I en el cas de Catalunya, la situació encara és veu més agreujada per les conclusions que es desprenen de la seqüència dels fets esdevinguts en els darrers temps. M’explicaré: aquests dies hem observat com tres dels seus magistrats han intentat dimitir, com a mínim formalment, al·legant un exercici de dignitat i una situació gairebé de “segrest” institucional. Que potser aquests motius no es produïen ja quan el TC no aconseguia dictar una sentència en temps i forma sobre l’Estatut? Per què no van intentar dimitir amb caràcter previ a la STC 31/2010? (recordem els mandats expirats; la recusació de Pérez Tremps; els retard de quasi quatre anys; les filtracions sobre les disputes en relació al concepte de la nació catalana; les imatges dels magistrats a la Maestranza, etc…) Ha estat més decisiu el cas basc (sentència Bildu) per precipitar la crisi política del TC que el via crucis català? Hem arribat en una via morta. Ja no n’hi ha prou amb nomenar nous membres al TC, ni tan sols resulta suficient la seva reforma. Cal que sigui reconstituït en el sentit més constituent del terme, és a dir s’ha de renovar la voluntat originària sobre la naturalesa de la seva posició en el sistema i, per descomptat, sobre la seva composició. Amb menys que això, difícilment l’auctoritas li serà restituïda. No hem d’oblidar que aquest ha estat el Tribunal que malgrat la seva malmesa autoritat moral ha gosat desactivar els fonaments bàsics de la doctrina constitucional de l’Estat de les autonomies. La manera com s’ha d’abordar aquesta refundació ja és una altra qüestió que mereixeria una reflexió més extensa que afecta també i molt seriosament l’hegemonia dels dos gran partits polítics de l’Estat. En tot cas, i escoltant el cant de sirenes d’algunes propostes en el sentit de transformar els mandats dels magistrats del TC en càrrecs vitalicis (S. Sáenz de Santamaría, portaveu del PP al Congrés, 3/06/2011; i Francesc de Carreras, 16/06/2011), una única advertència: aquest canvi de model, sense altres reformes estructurals, pot esdevenir encara més desfavorable per a l’autogovern català que l’actual. Un parany dissimulat sota l’aparença desitjable dels principis d’independència i imparcialitat. Estiguem atents.

 Àlex Bas i Vilafranca

Professor de dret de la UAB i del Mastèr d’investigació jurídica i doctorat d’ESADE

Post publicat al butlletí 259 del Centre d’estudis Jordi Pujol

Constitucional | , Permalink

Strauss-Kahn i els indignats del 15M

L’actualitat de les darreres setmanes ha vingut marcada per aquestes dues notícies aparentment tan diverses. Les principals capçaleres de la premsa europea en donaven compte: El Frankfurter Allgemeine (20/05/2011) intitulava la seva portada amb un expressiu “Schuld und Bühne”, sobre una fotografia que mostrava la imatge del exdirector del FMI, al jutjat penal de NY, en el punt de mira d’una càmera de televisió. La combinació dels mots era prou eloqüent: culpa i teatre, o en altres paraules imputació i espectacle. És a dir, l’home públic, subjecte titular del dret fonamental a la presumpció d’innocència, escrutat inquisitivament pels focus de l’opinió pública mundial. Paral·lelament, en les mateixes dates, Le Monde (18/05/2011) adjudicava el protagonisme de la seva secció internacional al 15M:”Mobilisation naissante contre la crise en Spagne”, acompanyant-ho d’una fotografia -a l’estil de les ombres xineses- de les “reunions pacífiques” a Madrid i Barcelona reclamant més democràcia.

La lectura d’ambdues cròniques periodístiques m’ha traslladat, quasi com un acte reflex, a un text jurídic de referència històrica que abasta el conjunt del debat jurídic suscitat amb motiu de les dues notícies, aparentment –insisteixo- inconnexes. Es tracta d’un article de la Constitució escrita més antiga de la història, amb un vigència de més de dos segles:”Congress shall make no law respecting an establishment of religion, or prohibiting the free exercise thereof; or abridging the freedom of speech, or of the press; or the right of the people peaceably to assemble, and to petition the government for a redress of grievances “. Efectivament, és l’esmena primera (Bill of Rights, 1791) de la Constitució dels Estats Units. A ella li va correspondre fixar, en seu constitucional real i no merament formal, per primer cop i de manera ininterrompuda els principis i valors essencials –formulats com a drets subjectius- del pensament liberal, embrió de les democràcies modernes occidentals. Mancava encara un segle i mig, i el patiment d’una segona guerra mundial, per tal que els Estats de l’Europa continental integressin en els seus sistemes constitucionals el contingut i les garanties necessàries per fer efectius els drets i les llibertats bàsiques dels sistemes democràtics plurals.

Aquests dies hem sentit, per part d’alguns sectors, dures crítiques al sistema jurídic nord-americà. Hem escoltat debats que parlaven de la injusta “pena de telediario” o de la devaluació del dret a la presumpció d’innocència als USA (vid. Bernard-Henri Lévy, El País, 29/05/2011). No hi ha dubte que aquests debats són tan interessants com vidriosos, però no seria rigorós ni just oblidar que els pilars de l’Estat de dret contemporani, entès com la garantia dels drets i les llibertats personals en front dels excessos del poder, deuen més el seu origen i llur estabilitat a l’experiència nord-americana que no pas en l’Europa hereva de la Revolució francesa (vid. Maurizio Fioravanti, Los derechos fundamentales). I tampoc podem ignorar que les principals decisions del Tribunal Suprem dels Estats Units sobre els drets de la first amendment han estat determinants per a la configuració de la justícia constitucional kelseniana europea, implantada amb posterioritat a la barbàries dels totalitarismes dels anys trenta del segle XX.

Precisament, sobre la importància de la distinció entre l’àmbit públic i el privat teoritzà la filòsofa Hannah Arendt (Los orígenes del totalitarismo), quan ens assenyalà que l’anorreament dels drets de la persona en els règims del terror sempre ha vingut precedit d’un discurs col·lectivista i a l’empara d’un presumpte interès públic que ha estat utilitzat per limitar i destruir progressivament l’àmbit privat.

Deixant de banda el sempre complex debat de la configuració en cada cultura jurídica del dret a la llibertat  d’expressió i els seus límits amb relació als drets de la personalitat, sí que podem utilitzar aquesta breu nota de reflexió per remarcar alguns dels principis decisius que actuen com a requisits de la qualitat democràtica dels nostres ordenaments:

En primer lloc, cada comunitat o Estat ha de ser capaç  de traçar nítidament els límits entre públic i privat. La justícia constitucional en aquest sentit té una funció especialment estratègica: ha de ser el suficientment lúcida per saber combinar en la seva doctrina  -des d’una posició d’auctoritas- la sensibilitat social majoritària en cada moment històric, amb els paràmetres –principis, drets i valors- constitucionals permanents i irrenunciables del sistema, del qual actua com a garant al servei de tots els ciutadans (majories) però sobretot de les minories. Als jutges constitucionals els correspon la complexa tasca d’equilibrar i ponderar la llibertat d’expressió (en sentit ampli: també entesa com a dret de reunió i manifestació), el dret a comunicar i rebre informació, en relació amb la protecció dels drets de la personalitat com a manifestació de la dignitat humana (intimitat, honor i la imatge pròpia, així com la protecció dels menors).

En segon lloc, la definició casuística del concepte  d’interès públic, sobretot a partir de les sentències dels més alts tribunals, ha  d’actuar com a pauta dels mitjans de comunicació per limitar, no únicament des de la perspectiva de deure legal sinó també i prioritàriament en l’esfera de l’ètica i la deontologia professional, quines són les línies vermelles de la privacitat i el respecte als drets de les persones que en cap cas no poden ser creuades. Internet i les xarxes socials, tot i respondre a lògiques de funcionament descentralitzades i fragmentàries, també haurien d’acollir progressivament aquestes pautes (la via de l’autocontrol o l’autoregulació són vies a explorar).

I en darrer terme, però no menys cabdal, els poders públics han d’assumir que l’esfera privada és essencialment de naturalesa particular i, per tant, lliure de les seves interferències, amb independència que determinades iniciatives executives o, inclús, legislatives tinguin per finalitat l’assoliment de valors tan lloables com pot ser el bé comú.

Tal com afirmava, des del seu exili a Califòrnia, el gran escriptor hongarès Sándor Márai (Diarios 1984-1989): “La llibertat pertany a l’esfera privada. No existeix la llibertat institucional”. En aquest sentit els Estats Units, amb independència que ens agradi més o menys el seu model, semblen tenir més nítidament definits els seus límits entre públic i privat. Certament aquests, a ulls de la cultura europea, poden semblar de vegades equivocats o fins i tot incomprensibles, però la qüestió, d’acord amb el seu criteri, resulta clara: en el cas d’DSK, per exemple, l’home públic respon també públicament de la seva privadesa; amb una cruesa agreujada perquè dels seus actes se’n deriva una imputació penal (set càrrecs criminals) que, amb independència del veredicte final, ja constitueix per si mateixa una realitat i no una mera presumpció. ¿Són més lliures o més justos els nord-americans?

Àlex Bas i Vilafranca

Constitucional, Derecho y sociedad | , , , Permalink