Archivo por Autor

Greetings from Cuba!

By November 2002, one year after 9/11, upwards of 625 detainees were held at Guantanamo Bay detention camp. The Bush Administration had defined them as ‘illegal enemy combatants‘, therefore not entitled to the protections of the Geneva Conventions, or even the United States Constitution, as Guantanamo is not American soil. As a consequence, detentions could be extended indefinitely without charge until the end of the ‘war on terror’.

In Hamdi v. Rumsfeld (2004), the US Supreme Court ruled that those detained as enemy combatants who are U.S. citizens must be provided a ‘meaningful opportunity’ to challenge the factual basis for their detention. The Bush position had been defeated in two key points when, in Rasul v. Bush (2004), the Court held that the foreign nationals imprisoned without charge at Guantanamo Bay are within the statutory jurisdiction of U.S. courts, and also entitled to challenge the basis for their detention. In an attempt to satisfy this requirement, the Pentagon first created the Combatant Status Review Tribunal. The Detainee Treatment Act of December 2005 limited the D.C. Circuit Court of Appeals’ power of review and stated that detainees (still designated as ‘enemy combatants’) were not entitled to the right of outside counsel nor to habeas corpus. However, the Supreme Court soon ruled that the creation of the CSRT overstepped Presidential authority (Hamdan v. Rumsfeld, 2006), and that it represented an unconstitutional violation of the separation of powers. Likewise, it declared that the Military Commissions Act of 2006 providing Congressional authorization for military commissions required in Hamdan was an unconstitutional suspension of habeas corpus (Boumediene v. Bush, 2008).

The Obama Administration no longer sought to detain petitioners on the theory that they were ‘enemy combatants’. In fact, in January 2009 President Barack Obama signed an order to suspend the proceedings of the Guantanamo military commission and to shut down the detention facility within the year.

Nevertheless, post-Boumediene Circuit Court Decisions left broad scope for the courts’ free interpretation and discretion as to whether someone could be lawfully detained based on the President’s War Powers. In Al-Bihani v. Obama (2010), the D.C. Circuit ruled that detainees need only have ‘provided support’ to Al-Qaida or the Taliban, and that international laws of war cannot act as “extra-textual limiting principles for the President’s war powers” on the ground that they “have not been implemented domestically by Congress and are therefore not a source of authority for U.S. courts”. On top of this, Al-Adahi v. Obama (D.C. Circ. 2010) instituted a ‘mosaic theory’ for weighing evidence, which did not require each and every piece of the Government’s evidence to bear weight without regard to all (or indeed any) other evidence in the case. Interestingly enough, a study of Seton Hall School of Law reports that before Al-Adahi detainees used to win 56% of their habeas petitions, and now they lose 92% of them.

Under the National Defense Authorization Act of 2011, Congress prohibited the transfer of detainees from Guantanamo abstent a court order or a transfer certification containing the express commitment to taking “effective steps to ensure the individual cannot take action to threaten the United States”. Despite criticisms from the Obama Administration, this limitation was renewed in the 2012 NDAA, which prevented the use of public funds‘ with regard to the transfer of detainees, including those who have been cleared for re-patriation. This prohibition ultimately means that soldiers stationed at Guantanamo Bay won’t release cleared detainees from handcuffs and walk with them toward the exit of the detention facility because  this per se involves the taxpayer’s money.

Tax matters aside, I am increasingly concerned about rules that only lay down undetermined legal concepts. Especially when civil liberties are at stake. Does ‘meaningful opportunity’ to challenge the basis for detention imply an absolute respect for all the provisions of Due Process? Where do you draw the line for ‘substantial support’? How does a sovereign state ‘ensure’ that a certain individual cannot take action to threaten the U.S.? Although human rights activists would be delighted to see international justice prosecute not only those who carry out wars in violation of International Humanitarian Law, but also those who ‘substantially support’ them…

Derechos Humanos, Internacional | , Permalink

Compromís ètic i lluita contra la corrupció

El poeta grec Hesíode anomenava als reis a les seves obres èpiques del s.VIII a.C. “dorofagus”, mot que en grec antic significava devoradors de regals. Avui, el nostre Codi Penal castiga a l’autoritat o funcionari públic que rep o sol·licita donatiu, favor, retribució o promesa per tal de dur a terme en l’exercici del seu càrrec un acte contrari als deures inherents a aquest, o per tal de no realitzar o d’endarrerir injustificadament allò que li correspondria fer. Com també castiga l’adquisició, possessió, utilització, conversió o tramissió de béns amb coneixement que aquests troben llur origen en una activitat delictiva. Els delictes de suborn i blanqueig de capitals predominen a l’agenda de les organitzacions integrades al fenomen del crim organitzat. No debades, es considera que entre 300.000 i 500.000 Milions d’euros són blanquejats al planeta anualment. Els experts en la matèria estimen que l’activitat derivada de les transaccions efectuades en el marc del blanqueig internacional poseeix un pes equivalent al 5% del PIB global i que, en el cas hipotètic de tractar-se d’un Estat independent, l’empresa criminal es trobaria entre les 10 primeres potències mundials.

Al llarg de dos dies s’han celebrat a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona unes Jornades que, impulsades conjuntament amb l’Oficina Antifrau de Catalunya, han reunit diversos professionals i investigadors del món jurídic, polític i periodístic amb l’objectiu d’abordar amb afany preventiu i combatiu el fenomen de la corrupció. Ponències i taules rodones han tractat qüestions relatives als àmbits de la transparència institucional, la investigació i gestió de riscos davant la corrupció, i de la incidència dels mitjans de comunicació en la conformació de l’opinió pública envers aquesta patologia social.

L’article 570.bis) CP defineix com a organització criminal l’agrupació de caràcter estable o per temps indefinit formada per més de dues persones que, de forma concertada i coordinada, es reparteixen diverses tasques o funcions a fi de cometre delictes, així com de perpetrar reiteradament faltes. En el context de la taula rodona d’Investigació de la Corrupció, el Sr. Baena, Comandant Cap de la unitat orgànica de la Policia Judicial, ha assimilat el crim organitzat a un negoci qualsevol en el sentit que aquest es regeix per l’axioma de l’oferta i la demanda i que, cada cop en major mesura, participa d’un procés de deslocalització de la seva activitat. Un negoci amb la particularitat d’estar mancat d’ètica i legitimitat pel fet de nodrir-se del narcotràfic i la prostitució coactiva, i de recórrer als paradisos fiscals per ocultar amb impunitat la procedència ilícita dels seus ingressos.

Des d’una perspectiva etiològica, el Magistrat Vidal, de l’Audiència Provincial de Barcelona, ha emfatitzat que la criminalitat organitzada clàssica no sobreviuria sense les xarxes de corrupció financera i institucional que existeixen. Ell i el Fiscal Bermejo, delegat de Barcelona de la Fiscalia Especial contra la corrupció i la criminalitat organitzada, han expressat la seva preocupació relativa a l’administració i disposició dels béns incautats a les organitzacions criminals a l’Estat espanyol. Quants béns podrien ser embargats a la Costa Brava o a Marbella si se’ls dotés dels recursos que els permetessin aplicar d’una manera eficaç la Llei 10/2010, de 28 d’abril, de prevenció del Blanqueig de Capitals? Si s’apliqués a aquests béns l’article 122 CP, en base al qual resta obligat a la restitució de la cosa aquell qui per títol lucratiu hagués participat dels efectes d’un delicte o falta, quants milers de milions d’euros s’incorporarien a la Hisenda Pública? De dur-se a terme aquesta mesura, com apunta el Magistrat Vidal, probablement s’evitaria haver de retallar altres partides pressupostàries. D’altra banda, qüestió plantejada de forma recurrent durant el decurs de les Jornades ha estat l’aparent impunitat de determinats càrrecs públics responsables d’escandalosos casos de corrupció. Els representants dels Cossos de Seguretat han assegurat prosseguir amb les diligències malgrat s’identifiqui un pressumpte implicat que ostenta un càrrec públic. El Fiscal Bermejo ha afegit que la Fiscalia tampoc no cessa d’investigar. El Magistrat Vidal afirma haver-se trobat en primera persona amb processos de gran complexitat tècnica en els quals ha resultat provada la culpabilitat d’un personatge públic. Aleshores? Possiblement el problema resideixi en els nombrosos indults a delinqüents econòmics provinents del Consell de Ministres del Govern de torn que, fins i tot de vegades de forma succinta i prescindint de tota motivació, deixen sense validesa resolucions judicials que representen la baula final d’un sistema d’enjudiciament garantista a l’Estat de Dret. Coincideixo personalment amb el Magistrat en titllar aquest tipus d’intromissions de legals però no pas legítimes, i de violacions en tota regla tant del principi d’igualtat com de la separació de poders de la qual un dia Montesquieu ens va convèncer.

En l’àmbit del paper que en aquest escenari hi juguen les Administracions Públiques en termes de transparència i prevenció, voldria destacar la ponència del Sr. Gómez Benítez, Catedràtic de Dret Penal i Vocal del CGPJ. Gómez Benítez ha fet incís en la necessària vinculació de l’Estat a la Doctrina del Tribunal de Comptes en virtut de la qual: (i) els ciutadans tenen dret a què la totalitat del diner públic sigui destinat a despesa pública, (ii) la llibertat d’autorregulació té el límit de la Llei General Pressupostària i (iii) la responsabilitat també s’ha de fer efectiva davant
la incapacitat probatòria i explicatòria de la inversió, ús i destí atorgat als cabdals públics. El Vocal ha destacat el perill que representa el gran marge de discrecionalitat infiscalitzable dels poders públics, tot advertint sobre la multiplicitat de conceptes jurídics indeterminats que presenta l’Avantprojecte de la Llei de Transparència, Accés a la Informació Pública i Bon Govern que s’està tramitant (cfr. art. 15.d LT).

Quina és la nostra actitud com a societat davant la il·legalitat? Existeix un compromís crític o més aviat una tendència condescendent amb els casos de corrupció? Els experts ens han alertat d’una cosa que sens dubte sí és certa: un país en crisi és un país més vulnerable a la implantació d’organitzacions criminals. I Espanya presenta un extrem perill real i potencial atès que l’actual cojuntura de recessió econòmica coexisteix amb un dels majors índexs mundials de consum de drogues i de prostitució (dades de l’Observatori Europeu). El que és del tot lamentable és que es produeixin converses com la interceptada en una instrucció en què participà el Fiscal Bermejo en la qual un membre de la màfia italiana li etzibava a un altre: “¡vente a aquí, que España es un chollo!”.

L’escenari de corrupció actual genera de forma inevitable un sentiment de fatalisme. Resultarà francament complicat fer front al frau mentre aquest es trobi arrelat a tots els nivells, no s’optimitzin prou bé els recursos disponibles, i existeixin encara indrets en què no sigui factible investigar i combatre el crim organitzat. Ara bé, no voldria promoure el desencís sense acabar amb cap mena de proposta constructiva al respecte. Cito textualment i m’adhereixo a les paraules del Comandant Baena: “La principal arma contra el crimen organizado es una persona dotada de valores. A una persona con valores no se la puede comprar”.

Administrativo, Derecho y sociedad, Derechos Humanos, Etica y educación, Internacional, Penal | Permalink

Criminals of the Upperworld

The «White Collar Crime»
Or How To Mock Society While Still Being Classy

Philadelphia,1939. On the occasion of the American Sociological Association’s annual meeting, sociologist Edwin H. Sutherland gives a Presidential Address, which far from being a sort of a remedy for contemporary etiological theories of crime -as ironically described by himself-, turns out to be a virulent accusation regarding the illegal behaviour of “those of respectability and high social status committing crime in the course of their occupation”. Thus was the expression ‘white collar crime’ first coined, in order to denounce the inner contradictions of the criminal justice system, as punitive law was being applied selectively and therefore the dark figure of crime was being perpetuated.

After ten years of further research into the phenomenon, Sutherland managed to publish an exhaustive monograph, The White Collar Crime (1949), in which devastating documentation was offered to prove how America’s 70 largest private companies and 15 public utility corporations had been responsible for the perpetration of crimes with insulting impunity. According to its theory, both social and personal pathologies such as poverty, broken homes and disturbed personalities were no more to be blamed as reasons for criminal misconduct, since old prevailing theories were backed by statistics based on slanted population samples. As a matter of fact, traditional hypothesis obviated that statistics were being doubly vitiated given that the upper classes were liable to avoid the reach of Justice due to powerful economic connections, and that the partiality of the Administration of Justice concerning laws being applied exclusively to business was negligent. Thereby, according to Sutherland, it might have been considerably difficult to both media owners and Government staff to be critical about these misdeeds, whereas they parallel attempted to keep their income level.

It goes without saying that Sutherland’s work produced great puzzlement within the American society of the middle third of the twentieth century. A brief wave of research into the topic was soon followed by a policy of disregard which came at the hand of a politically conservative climate that spread across the United States. Senator Joseph R. McCarthy’s ‘Witch-Hunt’ conveyed a message disseminating the idea that disagreement with capitalist orthodoxy, apart from being subversive and unpatriotic, represented a solid ground for professional excommunication. Massive rejection of the Vietnam War,  the emergence of the Civil Rights Movement and the Watergate scandal in the early 1970s led back to distrust concerning those holding the reins of power.

Sutherland’s contribution to the debate on the aetiology of crime intensified controversy due to the fact that the concept of corporate organizational-crime was germane to the idea of white-collar crime as then understood. Hence, it was emphasized the distinction between those criminologists in favour of the application of etiological theories to corporate criminal offences, and those who strongly disagreed. In contrast to the current jurisprudential practice in both the United States and Great Britain, the truth is that most of European and Asian countries have shown reluctant to companies being put on trial until recently, that the validity of the old Latin aphorism Societas Delinquere Non Potest has begun to crumble.

Even though Sutherland’s theory has been subsequently reconceptualised and now it remains almost as a mere historical benchmark, it is a truth generally acknowledged that his complaint is liable to reach beyond technical points and discussions on doctrinal criteria to become the cornerstone of some of today’s incandescent moral debates. Corruption, antitrust violations, fraud between financial institutions, bribery, embezzlement and tax fraud (leaning on indulgent tax systems) seem to be the order of the day at the present time. The widespread attention aroused by recent corporate scandals reflects the reinforcement of a public opinion demanding fair commercial practices. After all, Aristotle would say that the biggest crimes were caused rather by excess than out of necessity.

Iceland made lately his former Prime Minister become the first world leader to face criminal charges in relation to the global financial crisis. Whom are we demanding accountability?

Derecho y sociedad, Penal | Permalink

Exceptio firmat regulam

La crisi de l’Estat liberal i de la idea d’un ordre social previ perfecte van encarregar-se de desacreditar les denominades teories absolutes de la pena, les quals trobaven el seu sentit en el retribucionisme, ja fos entès com a imperatiu categòric kantià o com a part inexorable d’un procés dialèctic. No fou fins el sorgiment de les teories relatives que s’atorgà prevalença a l’element teleològic, identificat amb l’objecte d’evitar la comissió de nous delictes. Els excessos de la “coacció psicològica” identificable amb el plantejament base de la prevenció general van donar pas a la irrupció de la prevenció especial en tant que teoria centrada en l’actuació directa sobre el reu, albirat com a subjecte malalt vers el qual s’havien d’aplicar polítiques correccionals. A l’efecte de pal•liar la llacuna que, pròpia de la utopia penal educadora, suposava haver d’excloure de la societat el delinqüent que resultava incurable, apareixen les solucions mixtes en el marc de la teoria de la pena. La major part de la doctrina i del Dret Positiu s’ha vist impregnada per aquest sistema eclèctic. La qüestió és, fins a quin punt aconsegueix aquest sincretisme reeixir en la consecució dels objectius socials que inspiren els fonaments del Dret Penal?

Vam aterrar a Astúries a les 8:55h del matí. Plovia. Conjugar un grup d’estudiants de la Facultat de Dret amb un d’Educació i Treball Social va resultar una bona idea, atès que el fet de poder posar en comú les nostres perspectives disciplinàries va determinar que poguéssim assimilar allò que anàvem a veure des d’un prisma més omnicomprensiu.

La Unitat Terapèutica Educativa (UTE), dins el Centre Penitenciari de Villabona és avui una realitat consolidada. Nascuda d’un projecte encetat l’any 1992 a l’antiga presó d’Oviedo per l’educador Faustino García Zapico i la treballadora social Begoña Longoria González, representa un model alternatiu a la dinàmica penitenciària tradicional, doncs s’orienta a l’eliminació de la subcultura carcerària que fa de les presons europees autèntiques escoles de delinqüència. Als quatre mòduls que composen la UTE hi treballa un equip multidisciplinar integrat per 79 professionals, essencialment personal de vigilància i psicòlegs, que s’ocupa de procurar a prop de 500 interns un espai lliure de drogues i violència capaç de superar l’històric antagonisme en les relacions amb els funcionaris i d’aconseguir un tractament individualitzat dirigit a la reinserció social. Els resultats parlen per sí sols. El mètode terapèutic implementat en aquest centre ha esdevingut model arreu rere haver aconseguit una notable minva en l’índex de reincidència dels expresidiaris, sobre tot en l’àmbit de les toxicomanies, passant de l’habitual 40-60% a un 9% aproximadament (Segons dades aportades per l’educador Faustino García Zapico, publicades a la pàgina web de l’Institut d’Investigació de Drogodependències de l’Universitat Miguel Hernández, a 5 de febrer de 2007).

Llegir en un manual les diverses teories de la pena o els fonaments de la política penitenciària actual dista molt de l’experiència que representa poder comprovar en persona com una trentena de presoners i després un grup de funcionaris et relata de viva veu la seva percepció. Ens explicaven que, mitjançant la tècnica de la confrontació directa en els moments de discrepàncies, havien assolit extirpar en la seva pràctica totalitat la clàssica conflictivitat penitenciària derivada de les delacions. Vam sortir de l’aula, en definitiva, per escoltar a interns de diferent perfil criminal que estan protagonitzant activament processos de canvi en els quals, segons ens van dir, se sentien per primer cop tractats “com a persones, i no com a números”.

El fet és que vàrem poder comprovar com la UTE representava tota una excepció, en atenció a la seva filosofia, a la cultura carcerària pròpia de la realitat hegemònica als centres penitenciaris de l’Estat espanyol. Ara bé, atesa la reflexió inicial envers el sentit doctrinal de l’aplicació de la pena, no convindria plantejar-nos per quina raó no constitueix aquest model, considerat ‘alternatiu’ per insòlit, la regla general i no una excepció a la mateixa?

Derecho y sociedad, Penal | Permalink