From Berkeley

Deu anys després, torno a ser a la Universitat de Califòrnia a Berkeley (convidat per la Robbins Collection i el seu director Prof. Laurent Mayali). Aquest fet no tindria cap d’interès, més enllà del personal, sinó fos perquè coincideix amb dues circumstàncies excepcionals: el desè aniversari de l’11S i la crisi econòmica més profunda d’ençà de 1929. Dos esdeveniments de precipitació local que han propagat les seves conseqüències globalment. El record de les víctimes del 2001, una dècada més tard ha cedit gran part del protagonisme a les crues xifres de l’atur. A Califòrnia, la població sense feina s’aproxima al 12 per cent, la segona pitjor posició en el rànquing nacional. Les retallades del sector públic continuen i el panorama general recorda l’escenari europeu. No obstant les similituds, percebo un matís distintiu en l’actitud de la gent d’aquí. M’explicaré utilitzant l’exemple de la Universitat de Califòrnia (UC). La UC és de titularitat pública i, des de la seva fundació (1868), ha anat progressant fins a convertir-se en una de les més prestigioses de l’escena internacional. A tall d’exemple, l’any 2010 va tornar a ser l’entitat que va enregistrar més patents als Estats Units. I en el rànquing de les 500 millors universitats del món (Shangai 2011), ocupa el quart lloc, essent la primera pública i situant-se tot just després de Harvard, Stanford i MIT, les quals són privades i, per tant, actuen sense els constrenyiments propis del sector públic. Doncs bé, amb l’actual crisi, la UC ha vist reduït dràsticament el seu finançament governamental. Fins el punt que, en algunes facultats, l’aportació de l’Estat no cobreix més enllà del 25 per cent del seu pressupost. Lluny de llençar la tovallola en la cursa pel lideratge, aquests dies el seu màxim òrgan rector (The Regents) està discutint un pla de competitivitat. L’estratègia pivota sobre dos eixos: l’ampliació del mecenatge privat, que ja és d’un volum considerable, i l’augment de les taxes dels estudiants, concretament del 16,5 per cent anual fins el 2015. La seva aprovació, encara pendent, elevaria el cost de la matrícula dels 12.200 dòlars actuals, de mitjana per alumne undergraduate (de primer cicle), fins els 22.000 dòlars per curs, sense comptar les despeses de manutenció. Per acabar de copsar l’impacte d’aquest increment (podria arribar a ser del 81,5 per cent), cal tenir present que un gran nombre d’estudiants financen els seus estudis amb crèdits que han de retornar un cop es llicencien (els deutes poden arribar a superar els 300.000 dòlars). Com es pot comprovar, les xifres i les condicions no resisteixen la més mínima comparació amb l’Europa continental (Anglaterra va pel mateix camí que els EEUU). La resposta dels estudiants, malgrat l’enèsim encariment dels seus estudis en molt poc temps, sembla que se suportarà en un elevat sentit de la responsabilitat, tot i ser néts de la revolucionària Berkeley dels anys seixanta. L’accés i la permanència a la UC els ha exigit anys d’esforç i els requereix curs rere curs notes excel•lents. Així, no és estrany observar que, des del jorn mateix d’inici de les classes, a finals d’agost, les biblioteques del campus i els cafès de la ciutat són a vessar d’estudiants fent colzes, dia i nit. Molts d’ells provenen de famílies d’origen asiàtic que s’han obert camí després de l’esforç de vàries generacions. Ara bé, aquesta descripció no ens ha de dur a un clixé simplista: no es tracta, insisteixo, d’una universitat elitista en el sentit tradicional: s’hi accedeix per mèrits, i l’individualisme que s’hi dóna és compatible amb el sentiment de pertinença. Els estudiants saben que si fan bé les coses s’asseguren el futur professional i, alhora, contribueixen a fer girar la roda del lideratge de la institució i de la comunitat que els ha facilitat l’oportunitat d’accedir a una educació universitària pública d’altíssim nivell. En aquest context, no hi ha massa temps per perdre, ni tan sols per queixar-se més del compte. La solució més recta i eficaç és treballar, treballar i treballar. Des de petits els han ensenyat que hom és responsable dels seus propis actes, i saben que en la seva futura vida laboral i social les regles del joc seran exactament aquestes. Les mateixes que recordava Steve Jobs en el seu famós discurs d’acceptació del seu D.H. a Stanford, a tocar també de la badia de San Francico. Unes terres i una gent que en poc més d’un segle i mig d’història han transformat els carrers polsosos del Far West en el Silicon Valley de Google i Apple. No tot és de color daurat, ni molt menys, però aquesta realitat forma part de l’imaginari col•lectiu que els fa mantenir l’ànim, malgrat el difícil present. Pel que fa a nosaltres, els catalans, no ens faria cap mal recordar que a l’inici d’aquesta història d’èxit hi trobem emprenedors com Gaspar de Portolà, nascut a Balaguer i primer governador de Califòrnia (tot i que al servei de Carles III). Nosaltres, encara avui, mantenim el sentiment de pertinença nacional, tenim una tradició de valors arrelats a l’esforç i a la creació, gaudim d’una xarxa social i familiar estable i comptem amb una sòlida experiència en el model públic-privat. Però ara, com mai abans, ens cal posar treball, treball i més treball… sense oblidar la dosi imprescindible de valentia col•lectiva i de responsabilitat individual.

Àlex Bas (publicat al Butlletí 267 CEJP)
professor del Màster d’Investigació Jurídica i Doctorat ESADE

Related posts:

Actualidad jurídica, Derecho y sociedad |

Una Resposta a “From Berkeley”

  1. César Arjona dice:

    Berkeley… quina enveja! Es dramàtic el que està patint la Universitat de Califòrnia, i exemplificadora l’actitut dels que estan involucrats. Tant de bó a Catalunya poguem trobar una mica de l’empenta californiana.