El dia internacional de la pau

El 21 de setembre es celebra “El dia Internacional de la Pau”, que enguany, en la seva trentena edició, s’ha dedicat a la importància de la democràcia per aconseguir la Pau, doncs juga un paper fonamental en la consecució del respecte als drets humans, a la vegada que proporciona canals adequats per a resoldre pacíficament les diferencies. “El dia internacional de la Pau” va ser proclamat el 1981 per l’Assemblea General de les NN.UU, amb l’ intenció que coincidís amb l’obertura del període ordinari de sessions de l’Assemblea, el tercer dimarts de setembre da cada any. I el 2001 l’Assemblea General va aprovar per unanimitat declarar el 21 de setembre com a dia anual de cessació del foc i de la no violència, dia que s’empra també en realitzar activitats d’educació i conscienciació de l’opinió publica respecte a assumptes relacionats amb la pau, be tan preuat i tan poc assolit en el nostre món.
Aquest dia dedicat a enfortir els ideals de Pau en cada nació i entre cadascuna d’elles i que simbòlicament vol aconseguir la cessació de tota lluita m’ha fet pensar en l’acció pacificadora de les Assemblees de Pau i Treva de Déu, moviment social impulsat al segle XI per l’Església i pels pagesos com a resposta a les violències perpetrades pels nobles feudals. La seva importància és gran: es poden considerar l’origen de les Corts Catalanes medievals i van ajudar notablement a la pacificació dels diferents països, limitant les lluites entre la noblesa feudal. L’Abat Oliba en va ser un ferm impulsor. Concretament, l’any 1022 Oliba, acompanyat pel bisbe Berenguer de Gurb, proposà la Treva de Déu en un sínode celebrat a Elne. La proposta fou proclamada per Oliba l’any 1027 i ratificada en una assemblea que tingué lloc a Toluges. La Pau de Déu establia el dret de refugi que l’església oferia dins del temple i a les sagreres, mentre que la Treva de Déu prohibia les accions bèl•liques durant un temps determinat. Inicialment la Treva de Déu s’iniciava dissabte el vespre fins al final de diumenge. La Pau i la Treva de Déu varen anar ampliant-se en diferents sínodes com els de Vic de 1030 i 1033, en aquest últim, presidit per Oliba, s’estengué la prohibició de les accions bèl•liques de dijous fins a diumenge, i la protecció emparava els pagesos i els seus domicilis, sota pena d’excomunió.
Aquesta ha estat la història de les nostres terres europees. ¿Per què no podem pensar que quelcom similar pot agafar volada a nivell internacional en ple segle XXI? Potser ens podrà semblar una ingenuïtat, però la història ha avançat gràcies també a somnis que s’han pogut fer realitat. No podem deixar de somiar en una humanitat reconciliada!
Avui, l’augment de la violència i dels conflictes en diverses parts del món fa que cada cop tingui més importància la reflexió i l’acció per a construir i enfortir una cultura de la pau en les nostres societats, sovint tan amarades de violència. El més greu problema de la humanitat es que la violència s’ ha erigit en un mètode usual de resolució dels conflictes i per aconseguir qualsevol reivindicació. En altres paraules, s’ ha transformat en mitjà de poder. Així mateix, assistim a una exaltació de la violència com a forma de vida, consum cultural i d’oci.
L’essència de la violència es l’ intent de resoldre el conflicte destruint l’ adversari, és a dir, eliminant allò que crea el problema. La violència i la guerra retroalimenten la espiral de violència al generar més odi i destrucció. Però hi ha altres possibilitats alternatives per a resoldre els problemes de forma pacífica i desactivar els conflictes transformant-los en motors de progrés i desenvolupament.
Moltes vegades sentim parlar de la necessitat de construir in nou ordre mundial mes just, alternatiu a l’actual, que fomenti la Pau. Però per a que això sigui possible son necessàries unes societats que donin suport al foment de la Pau i a la resolució pacífica dels conflictes. Per això ens urgeix fer passes des de la cultura de la violència vers la cultura de la Pau com a base d’una convivència justa i humana. Les estratègies de prevenció de conflictes haurien d’ocupar un lloc central en el fer d’organitzacions com les NN.UU, i també estar presents cada cop més en la política i les relacions entre els diferents estats. De la mateixa manera, caldria esmerçar esforços en la construcció d’una Pau positiva, més enllà de l’absència de conflictes armats, garant d’uns mínims existencials per a tots i del respecte als drets humans, amb la qual cosa el món guanyaria en seguretat. Però si no comencem per nosaltres mateixos i per mirar el món d’una altra manera, no arribarem gaire lluny.
La no-violència és el veritable fonament de la vida comunitària i el mitjà més adequat per a la resolució dels conflictes. Eduquem per la Pau: és la millor inversió!
Mª Dolors Oller i Sala
Professora de Dret Públic d’ESADE

Related posts:

Sobre dolorsoller

Professora de Dret Públic a la Facultat de Dret d'ESADE (URL). Formació acadèmica: Doctora en Dret. Universitat de Barcelona Llicenciada en Dret. Universitat de Barcelona Áreas de interés: Dret Constitucional. Trajectòria professional: -L'impacte de la globalització en l' àmbito de la política i de l 'Estat. -Repensar la democràcia per aprofundir-la. -La gestió de la diversitat. -Identitat i diversitat. - Vers una laïcitat inclusiva.
Uncategorized | , ,

2 Respostes a “El dia internacional de la pau”

  1. jordisellares dice:

    Bucòlic. Previsible. Poc documentat. Llàstima que des de 1945 l’ús de la força estigui clarament prohibit en dret internacional i que l’ONU -que no NN.UU.- tingui en el mateniment de la pau i seguretats internacionals el seu principal objectiu, aquell que li dona sentit. Per tant, “nihim novum sub sole”. Els “mínims existencials” i els “drets humans” estarien entre els 2 Pactes de 1966 per aquells Estats que els van ratificar, però no entre els objectius de l’ONU. Cultura de la pau i no violència? Molts s’ho creuen i viuen en un món de floretes i després, el 1999, demanen bombardejar Sèrbia per evitar un genocidi i s’inventen la ingerència humanitària com a nova excepció a la prohibició de lús de la força. Perdó pel comentari excèptic.

  2. dolorsoller dice:

    Potser soni a bucòlic, però hi ha qui aposta decididament pel foment d’una cultura de la pau i no per això beneeix determinades incursions en nom de la ingerència humanitària que tendria la seva raó de ser si les Nacions Unides funsionessin de veritat democràticament. L’edificació d’un món més humà i just necessita el treball des de diferents fronts; també el treball en valors. Per cert, no hi ha possibilitat de treballar per una cultura de la pau si aquesta no arrela en l’interior de la persona. Treballar per la pau comporta treball exterior però també un treball interior ferm. Es tracta, en definitiva, d’una altra mirada sobre la realitat molt diferent de la que solem tenir en les nostres societats amarades de cultura de la violència. El camí és llarg, però impossible?

    Dolors Oller