A decade after 9/11

Deu anys enrere, concretament el 19/9/2001, qui escriu aquestes línies era a Chicago. La capital més genuïnament nord-americana (diuen) reflectia una societat commocionada, amb les finestres empaperades amb la bandera nacional i el lema We Stand Up. Avui, quan teclejo aquest post, sóc a Berkeley, seu del principal campus de la University of Califòrnia. El New York Times d’aquest diumenge commemora l’efemèride més indeleble de la memòria recent nord-americana: The reckoning: a decade after 9/11. El tractament, com en la immensa majoria dels mitjans de comunicació, és sobri i de record emocionat. Al mateix temps, però, el balanç de la dècada en el seu conjunt protagonitza bona part dels articles d’anàlisi i opinió. La crisi econòmica i la xifra d’atur, enfilada fins a quasi el deu per cent de la població activa, s’enduu bona part del debat actual. El suplement especial, però, del NYT dedica una de les seccions a l’evolució dels civils rights (drets fonamentals) en aquesta etapa (2001-2011). Sintèticament, el resum seria el següent (l’autor del rotatiu, amb aquell afany pedagògic tan americà, recorre al paral·lelisme sísmic): malgrat les alarmes inicials, sobre els riscos d’una restricció dels drets i les llibertats individuals per afavorir la seguretat, deu anys després, podem sostenir que les tremolors no han arribat a esdevenir terratrèmol. En altres paraules, més jurídiques: la legislació aprovada, així com la interpretació constitucional realitzada pels tribunals, especialment el Tribunal Suprem, no ha comportat una modificació substantiva de les lleis que desenvolupen els drets ni del dret penal. Certament, l’execució de la normativa per part de les administracions, agències, cossos de seguretat i la fiscalia (law enforcement) ha estat intensa i sovint punyent, situant l’èmfasi en la prevenció. Això, com és ben sabut, ha afecta al dret a la presumpció d’innocència, que en els casos amb indicis de terrorisme no  ha comptat a la pràctica,  amb el nivell de garanties ordinàries que van ser encunyades per  la Warren  Court (1953-1968).
Malgrat aquesta circumstància, que no s’ha de menystenir ni minimitzar, el NYT i els juristes consultats semblen, però, estar d’acord que el punt d’inflexió negatiu que es va poder témer en el seu moment, no s’ha arribat a produir. L’aplicació de la USA Patriot Act (2001) ha tingut un efecte acotat que no ha destorbat al ciutadà mig, la doctrina dels drets processals penals s’ha mantingut invariable en el seu nucli  dur (per totes: Miranda v. Arizona, 1966) i el Tribunal Suprem, encara que tímidament, ha recordat la seva legítima i superior capacitat de fiscalitzar els actes dels poders executiu i legislatiu (Hamdan v. Rumsfeld, 2006, sobre els drets dels presos de Guantànamo). En definitiva, la pressió s’ha reduït i les corrents freàtiques del sistema constitucional nord-americà sembla que tornen al curs que les connecta amb les fonts fundacionals de finals del XVIII.
Ara bé, el moviment de les aigües mateixes ens permet també entreveure la revifada d’algunes posicions prèvies i preexistents a les èpoques més liberals (els anys 50 i 60). Els Estats recuperen poders i protagonisme davant de Washington, en el clàssic pols federalista, i les grans empreses obtenen l’empara de la llibertat d’expressió a l’hora de posicionar-se públicament en les campanyes electorals al Congrés i a la Presidència (Citizens United v. Federal Election Commission, 2010). I el debat rei per excel·lència, el de la configuració constitucional de l’avortament com a dret fonamental (Roe v. Wade, 1973), segueix penjant d’un fil en una Cort Suprema que oscil·la cap a posicions de perfil més conservador (amb els magistrats Scalia i Thomas, com a punta de llança).
M’atreveixo a esbossar una conclusió merament intuïtiva, recuperant el relat dels moviments tectònics: l’11S per si sol no ha provocat el col•lapse de la falla de San Andreas (la causant del gran terratrèmol de 1906), però  el seu desplaçament és perceptible i en una direcció determinada.  Per cert, el NYT , el dia 11 mateix, informava de la llei aprovada per l’Estat de Florida per garantir el dret efectiu a dur armes en els espais públic (inclosos els colleges o Universitats estatals)  i, ahir,  la majoria dels canals de televisió recollien els resultats de  les enquestes que pronostiquen que Obama, l’any vinent, no serà reelegit per a un segon mandat…. We will see….
Berkeley, 14 de setembre de 2011.

Àlex Bas i Vilafranca

Professor del màster d’investigació jurídica i doctorat

Related posts:

Actualidad jurídica, Constitucional, Uncategorized |