Archivo del Septiembre, 2011

From Berkeley

Deu anys després, torno a ser a la Universitat de Califòrnia a Berkeley (convidat per la Robbins Collection i el seu director Prof. Laurent Mayali). Aquest fet no tindria cap d’interès, més enllà del personal, sinó fos perquè coincideix amb dues circumstàncies excepcionals: el desè aniversari de l’11S i la crisi econòmica més profunda d’ençà de 1929. Dos esdeveniments de precipitació local que han propagat les seves conseqüències globalment. El record de les víctimes del 2001, una dècada més tard ha cedit gran part del protagonisme a les crues xifres de l’atur. A Califòrnia, la població sense feina s’aproxima al 12 per cent, la segona pitjor posició en el rànquing nacional. Les retallades del sector públic continuen i el panorama general recorda l’escenari europeu. No obstant les similituds, percebo un matís distintiu en l’actitud de la gent d’aquí. M’explicaré utilitzant l’exemple de la Universitat de Califòrnia (UC). La UC és de titularitat pública i, des de la seva fundació (1868), ha anat progressant fins a convertir-se en una de les més prestigioses de l’escena internacional. A tall d’exemple, l’any 2010 va tornar a ser l’entitat que va enregistrar més patents als Estats Units. I en el rànquing de les 500 millors universitats del món (Shangai 2011), ocupa el quart lloc, essent la primera pública i situant-se tot just després de Harvard, Stanford i MIT, les quals són privades i, per tant, actuen sense els constrenyiments propis del sector públic. Doncs bé, amb l’actual crisi, la UC ha vist reduït dràsticament el seu finançament governamental. Fins el punt que, en algunes facultats, l’aportació de l’Estat no cobreix més enllà del 25 per cent del seu pressupost. Lluny de llençar la tovallola en la cursa pel lideratge, aquests dies el seu màxim òrgan rector (The Regents) està discutint un pla de competitivitat. L’estratègia pivota sobre dos eixos: l’ampliació del mecenatge privat, que ja és d’un volum considerable, i l’augment de les taxes dels estudiants, concretament del 16,5 per cent anual fins el 2015. La seva aprovació, encara pendent, elevaria el cost de la matrícula dels 12.200 dòlars actuals, de mitjana per alumne undergraduate (de primer cicle), fins els 22.000 dòlars per curs, sense comptar les despeses de manutenció. Per acabar de copsar l’impacte d’aquest increment (podria arribar a ser del 81,5 per cent), cal tenir present que un gran nombre d’estudiants financen els seus estudis amb crèdits que han de retornar un cop es llicencien (els deutes poden arribar a superar els 300.000 dòlars). Com es pot comprovar, les xifres i les condicions no resisteixen la més mínima comparació amb l’Europa continental (Anglaterra va pel mateix camí que els EEUU). La resposta dels estudiants, malgrat l’enèsim encariment dels seus estudis en molt poc temps, sembla que se suportarà en un elevat sentit de la responsabilitat, tot i ser néts de la revolucionària Berkeley dels anys seixanta. L’accés i la permanència a la UC els ha exigit anys d’esforç i els requereix curs rere curs notes excel•lents. Així, no és estrany observar que, des del jorn mateix d’inici de les classes, a finals d’agost, les biblioteques del campus i els cafès de la ciutat són a vessar d’estudiants fent colzes, dia i nit. Molts d’ells provenen de famílies d’origen asiàtic que s’han obert camí després de l’esforç de vàries generacions. Ara bé, aquesta descripció no ens ha de dur a un clixé simplista: no es tracta, insisteixo, d’una universitat elitista en el sentit tradicional: s’hi accedeix per mèrits, i l’individualisme que s’hi dóna és compatible amb el sentiment de pertinença. Els estudiants saben que si fan bé les coses s’asseguren el futur professional i, alhora, contribueixen a fer girar la roda del lideratge de la institució i de la comunitat que els ha facilitat l’oportunitat d’accedir a una educació universitària pública d’altíssim nivell. En aquest context, no hi ha massa temps per perdre, ni tan sols per queixar-se més del compte. La solució més recta i eficaç és treballar, treballar i treballar. Des de petits els han ensenyat que hom és responsable dels seus propis actes, i saben que en la seva futura vida laboral i social les regles del joc seran exactament aquestes. Les mateixes que recordava Steve Jobs en el seu famós discurs d’acceptació del seu D.H. a Stanford, a tocar també de la badia de San Francico. Unes terres i una gent que en poc més d’un segle i mig d’història han transformat els carrers polsosos del Far West en el Silicon Valley de Google i Apple. No tot és de color daurat, ni molt menys, però aquesta realitat forma part de l’imaginari col•lectiu que els fa mantenir l’ànim, malgrat el difícil present. Pel que fa a nosaltres, els catalans, no ens faria cap mal recordar que a l’inici d’aquesta història d’èxit hi trobem emprenedors com Gaspar de Portolà, nascut a Balaguer i primer governador de Califòrnia (tot i que al servei de Carles III). Nosaltres, encara avui, mantenim el sentiment de pertinença nacional, tenim una tradició de valors arrelats a l’esforç i a la creació, gaudim d’una xarxa social i familiar estable i comptem amb una sòlida experiència en el model públic-privat. Però ara, com mai abans, ens cal posar treball, treball i més treball… sense oblidar la dosi imprescindible de valentia col•lectiva i de responsabilitat individual.

Àlex Bas (publicat al Butlletí 267 CEJP)
professor del Màster d’Investigació Jurídica i Doctorat ESADE

Actualidad jurídica, Derecho y sociedad | Permalink

Gateway to Asia. An arbitrator in Singapore (& IV)

I wake up bright and early. Get dolled up, ready to play, and sing and look the part. Trying to convince the voices in my head that I have read possibly all the common law jurisprudence that there is on “extending arbitration clauses on third parties” I have the most absolutely delicious breakfast. Roti Prata, a popular South Indian dish. It`s like a rice paper-thin, spider-web thin pancake served with dahl –the one I like –or fish curry- yikes. Full of energy thanks to my friend’s mum who feeds me like a queen, my friend’s dad kindly drives my to Bukit Timah, were the National University of Singapore is located.

I much enjoy the eloquent conversation of this poised, well-educated and charming banker. While driving, he tells me curious details: ERP (Everyday Road Pricing) -most commonly referred as Everyday Robbing Practice – is the toll system in Singapore, payable at booths on the expressways or (more disturbingly) automatically deducted via wireless electronic charge. ERP is supposed to discourage the use of private transport in favour of the subway, since traffic jams are not compatible with the kind of city that Lee Kuan Yew envisions, namely, an efficient, business-friendly city. Wasting time stuck in a road would be an unpardonable crime. However, sometimes, so much control, does have an uncanny resemblance to 1984. On the other hand, though, I am a strong defendant of slightly authoritarian leaders, because the human race is too inclined to idleness. People tend to need direction and guidance and encouragement to do better. People need rules and need to learn to obey. Provided, of course, that these are conducive of excellence and well-being, and not just a bunch of quickly cooked-up impediments to perpetuate the position of those in power not for their merits, but for their “surnames”.

I descend from the car, trotting along with the highest heels I have worn in years because feeling tall gives me a sense of empowerment, which today I am most certainly sure I will desperately need. Before entering the Arbitrator’s room to be briefed about the rules of the Mootcourt, I explore around the different pavilions of the university. You can almost smell that this institution is not skimpy with its students. Both the Lee  Kuan Yew and the Li Ka Shing departments are clean and spacious. The library is not set in a basement and has heaps of bright natural light that seem to encourage you to devour books like Matilda Wormwood or Don Quixote. Anyone can use the computers without having to enter idiotic passwords, printers print on your command, photocopiers photocopy without getting clogged or endlessly begging for more paper and IT people actually know about IT. Everything works. Everything is on time. Even I am on time.

Briefing room. I find my tag name on the table. I am addressed as Meredith, Maria or Miss Sendros; and you can see people squinting as  they struggle to decipher the name of this young girl that contains a “t”, and “x” and a “double l”. The other arbitrators distribute business cards, written in English on the cover, and on Chinese on the reverse –do not ask me if it is the classical or the simplified version, since I am too ignorant to notice the difference. Once again, I am the odd one out: In class, I tend to feel awfully old in comparison to my peers. Here, I feel awfully young. Apparently, I cannot win the age battle.

Kate Lewins –the Australian moot court coordinator- distributes the score sheets – where you allocate points to “legal command” but also to “poise and attire” of the students. On the board, there is a grid that tells me that I will not be presiding the tribunal –thanks be to God- and that I’ve been paired with two Indian arbitrators from the Gurbani partnership.

Room 5. I walk decidedly to my seat, fill in the form with the names of the students, pour myself a glass of water and restrain myself from sighting. I am shaky like a piece of pudding that has fallen from the table to the floor and one of the guests of the party has just stepped over it, and feels like an orphan. I start playing with the pen, trying to calm myself down, and then, zas!, the soft and slow voice of Dr. Montañà seems to whisper in my ear that this is not a very professional “thing” to do. I put the pen down, thanking my teacher without him knowing, and finally, my mind is able to concentrate  on  the Indian girl who is struggling with the “over the ship rail rule” that does not apply to liquefied gas – a rule that establishes that the risk is on the buyer once the goods have passed the ship’s rail. However, how do you establish this with a liquid that goes through a pipe that needs many valves, and whose unloading requires the assistance of  the Port Authorities, the consignee, and the carrier? I am sure that the people from Lukoil in the Barcelona Port now the answer: the ship’s flange.

Just for quick reference, the facts of the case at hand, broadly and extremely colloquially summarized, were as follows: We had this shipment of LNG, evidenced through a magical transport document called Bill of Lading. There were various shipments. For each shipment, you had a different BL. These BL’s (supposedly) incorporated, through general wording, an arbitration clause. However, this arbitration clause was never printed in the actual documents. In the case, the companies that entered into the contract for transport of the liquefied natural gas had a history of prior dealings. One day, catastrophe ensues. One of the members of the crew introduces a flammable device while unloading of the cargo is taking place causing a fire because there is a leak in the pipe of gas. The ship ends up wrecked. Now we are faced with questions such as:

Does the Arbitral Tribunal have jurisdiction to hear the case if the parties did not sign an express agreement to arbitrate, they did not contract on standard terms and the only incorporated clause there is, is incorporated through general wording?

Did the carrier breach its responsabilities for proper care and discharge of the cargo under article II of the Hague Visby rules and therefore the consignee was unable to render possible its obligations? Or did they have a combined duty to discharge it since it was a gas cargo that requires specific pipe to be unloaded?

Having said this,  now it was the turn of the second team. So far, I have not asked one single question, and I wonder if I am stupid , a coward or both.  And  then, like an epiphany, I see clearly that I should ask the Australian boy, who is going on and on and on without end about the Hague Visby rules, how does he come to the conclusion that this Bill of Lading is in fact governed by the Hague Visby Rules! He is thrown of the rail, does not produce a coherent answer, and I feel profoundly sad –for him- and profoundly happy- for me- at the same time. He does not mention the Paramount Clause, and cannot explain that that when the port of shipment has no enactment of the „Hague Rules‟, „the corresponding legislation of the country of destination shall apply.‟

Since shipment occurred in international waters where there is no legislation giving compulsory effect to the Hague Rules, the law of the stated place of destination must be considered. Given that the HV Rules have been given „the force of law‟ in the stated place of destination, the HV rules apply. I confess it took me a lot of time to get this conclusion.

Time’s up. We send the mooters outside of the room. The two Indian gentlemen treat me with the outmost respect, as an equal, and we give the participants the score they “deserve”. Having been an ex-mooter myself, I will discover, being now part of the panel, that in these “contests” luck, or destiny plays a bigger role that you would imagine. The first moot I heard, the participants were anything but mediocre, yet they were princely rewarded with 34 points (out of 40) by the Indians. On another round, a ruthless, phlegmatic, thin like a spaghetti Chinese arbitrator, gave the guys from the UK- much more coherent, who knew their case law and did not go off on a tangent- a mere 25 points. This is only to illustrate, that winning and school marks, may not be as objective as we naïve students are made to belive.

I am exhausted. The rosy, idyllic idea that teachers have an easy ride when they correct exams is complete erased from my head, and I realise that it takes a lot of courage to stand up in front of an audience where you can be shot down with questions. They could always discover that you are less educated than they are. My first day has come and gone like a flash. It has been an enlightening  course of business demeanour, of shipping law, of English language, and above all, a cure of humbleness.

Meritxell Burcet Sendrós. Llavors, alumna de 4rt de vacances. Ara alunma de 5è d’intercanvi a la Bucerius Law School (Hamburg, Alemanya)

Arbitraje | , Permalink

Gateway to Asia. An arbitrator in Singapore (III)

Somehow unexpectedly- as life is just the things that just “happen” to you while you are too busy planning “it” in your head- my afternoon turns into a crash course in architecture. A fragile, teeny-tiny girl –and mind you, the only true Singaporean I’ve met so far- is my Virgil now that we further venture into the streets of Singapore.

Colorful and festive. Dirty and slimy.With a name that rings like a tongue twister. That is Mariammam Temple, the oldest Hindu Temple in Singapore. Its tapered gopuram (tower) is shaped like a beehive that would defy that of an Amy Winehouse. This rococo visual-show of richly ornamented carved sculptures of Hindu deities is a true architectural ode to horror vacui. Bare feet (I try my best to politely set aside any concerns about germs and fungus in the name of religious respect) we enter the garbha gribha (the inner sanctum) were there are an infinite number of trays with bananas offered to the blue four-armed god Vishnu. There is also (gone-off) milk at the feet of Ganesh – the half elephant god of the Beginning and Lord of Obstacles. My galloping thoughts are absolutely irreverent: but all these paraphernalia does not awake in my any spiritual or religious instinct, but makes me feel as if I were queuing for a casting to join a circus.

After asking a lost Portuguese tourist to take a picture of us we leave this place that seems stolen from Burnett’s novel “A little princess” and we brace ourselves for the Sultan and Jamae Mosques. Forget the over-bearing, all-too-voluptous Hindu iconography and embrace this astonishingly austere yet princepesque works of art. Mosques tend to follow a common pattern: all have a prayer hall, a minaret and a mihrab indicating the way to Mecca. However, later on that night, while phoning my parents letting them know that I am a safe and sound, my dad will tell me that Islam is not represented in one unified style in Singapore as it is, on the skyline of Istambul. That night I will “day-dream myself” to sleep, thinking about the sweet waters of the Bosphorus. Moreover, our “Islamic exploration” is cut short, since we learn with great disappointment that our gender bars us from entering any of the Mosques, not even as visitors.

We keep on wandering Arab street. Then, “I-spy-with-my-little-eyes”… a half hidden shop selling flamboyant devices, useless artefacts, and shiny bits and bobs. I excitedly ask my guides if we can detour and they politely smile and let me run wild. We all end up making “glue-indonesian-bubbles” (transparent balloons made of glue that you inflate with a plastic twig), and chatting with a crazy old man that only spke mandarin rhar showed to us a motorbike like one of those that John Travolta would drive in Grease.

Having survived this eccentric parenthesis, we toddle along the edge of Kampong Glam (once the seat of the Malay Royalty), only to find an exellent example of folly modernity rendered on a gigantic scale: In the middle of a piazza were it feels you are being cross-examined by the 18 pairs of eyes of the statues of Churchill, Dante and Chopin and the like, Parkview building pops up. It’s a trapezoidal, golden, kitsch tower with a 1920’s air. Inside, there is a retro bar, with a black polished piano and waitresses flying around dressed as what I can only call “angelical whore” customs that will gladly fetch you an over-priced alcoholic drink if you care to rest for a while in one of the crimson armchairs.

Like bedraggled cats, we are out of breath, out of energy and ready to enjoy the delicacies of… Japanese food. We have dinner with the fragile Singaporean girl, one Malaysian girl, my adorable host and her boyfriend, and and two girls that will be court officials at the Mootcourt. Needless to say the food –laksa, ginger, Chinese tea- is superb. But the dessert! Oh! God! Yet another downfall to my attempts to lose weight. That night I discovered black-sesame ice-cream from Hokkaido (north of Japan). Black sesame ice-cream is like an ugly yet intelligent boy: you look at it and you would not dream of tasting a spoonful of that disgusting food that is the colour of cement, like the hair of an old-gray-granny. Once you are past you initial reticence, you taste it, and you are hooked with its cereal-feel that is a party for your taste buds.

During dinner, we talked about the wonders of London, the joys of CTLS despite the fact that transnational law as separate body of law is a commercial-bluff, about the peculiar -yet profusely loved by all the students – Mr. “Selares”, about Barcelona and Spain, and the fact that Indonesia is the only civil law country in South East Asia and the fact that Singapore has a written Constitution. And we laughed and we were happy, now that is supposedly the time to be happy, now that we don’t have to worry ourselves to the grave about mortgages and “adult” responsabilities.

The fragile girl renders a tribute to “The sound of music” with her lovely lyrical voice before we all say farewell and take the MRT back to Taanh Merah to get some sleep before we really have to face the music and experience what it feels to be an Arbitrator, what it feels to be the one examining, and not the one examined.

Meritxell Burcet Sendrós, ara ja alumna de 5è a la diàspora, a Bucerius Law School (Hamburg, Alemanya)

Uncategorized | , Permalink

Goldman Sachs rules the world

“Governments do not rule the world. Goldman Sachs rules the world”.

 If these were my words I would be severely criticised as a law professor by colleagues and (probably) students alike. If these were my words I would be accused of contradicting the foundations of our widely held assumptions on political and legal theory. If these were my words I would be forgetting that the sovereign state is the basis of the whole legal system. I would be endangering the democratic legitimacy of power. I would be ignoring the sacred line between private and public that we lawyers never cross. There is the public law, and there is the private law, and no matter what Kelsen said so many years ago: they are distinct and must remain distinct. If these were my words I would be called a dangerous critical radical lawyer.

 But these are not my words. These are the words of Alessio Rastani, an independent broker working at the City of London, that provoked a collective jaw-dropping at the BBC studio where he was interviewed life when he confessed that every night he dreams about a new recession because recessions are perfect opportunities to make money if you know how to play your cards. Recovery plans, the survival of the Euro, or any other problems of political economy are completely irrelevant, he claimed. Because the people whose decisions really matter do not care about these things. And this people are not in governments. In fact, as some of us were already suspecting, goverments do not rule the world. Goldman Sachs does.

 These are the words of someone who seems to be an outspoken and apparently very honest broker. But I am a law professor. So tomorrow I will teach my first year law students that the laws that matter are the laws of the sovereign nation state that obtain their legitimacy through democratic process. The sovereign people, as democratic theory says. And if one my students raises her hand inquiring over Rastani’s words, I can always respond that the man is not a lawyer. What does he know?

Derecho y sociedad, Etica y educación | , , , Permalink

Criminals of the Upperworld

The «White Collar Crime»
Or How To Mock Society While Still Being Classy

Philadelphia,1939. On the occasion of the American Sociological Association’s annual meeting, sociologist Edwin H. Sutherland gives a Presidential Address, which far from being a sort of a remedy for contemporary etiological theories of crime -as ironically described by himself-, turns out to be a virulent accusation regarding the illegal behaviour of “those of respectability and high social status committing crime in the course of their occupation”. Thus was the expression ‘white collar crime’ first coined, in order to denounce the inner contradictions of the criminal justice system, as punitive law was being applied selectively and therefore the dark figure of crime was being perpetuated.

After ten years of further research into the phenomenon, Sutherland managed to publish an exhaustive monograph, The White Collar Crime (1949), in which devastating documentation was offered to prove how America’s 70 largest private companies and 15 public utility corporations had been responsible for the perpetration of crimes with insulting impunity. According to its theory, both social and personal pathologies such as poverty, broken homes and disturbed personalities were no more to be blamed as reasons for criminal misconduct, since old prevailing theories were backed by statistics based on slanted population samples. As a matter of fact, traditional hypothesis obviated that statistics were being doubly vitiated given that the upper classes were liable to avoid the reach of Justice due to powerful economic connections, and that the partiality of the Administration of Justice concerning laws being applied exclusively to business was negligent. Thereby, according to Sutherland, it might have been considerably difficult to both media owners and Government staff to be critical about these misdeeds, whereas they parallel attempted to keep their income level.

It goes without saying that Sutherland’s work produced great puzzlement within the American society of the middle third of the twentieth century. A brief wave of research into the topic was soon followed by a policy of disregard which came at the hand of a politically conservative climate that spread across the United States. Senator Joseph R. McCarthy’s ‘Witch-Hunt’ conveyed a message disseminating the idea that disagreement with capitalist orthodoxy, apart from being subversive and unpatriotic, represented a solid ground for professional excommunication. Massive rejection of the Vietnam War,  the emergence of the Civil Rights Movement and the Watergate scandal in the early 1970s led back to distrust concerning those holding the reins of power.

Sutherland’s contribution to the debate on the aetiology of crime intensified controversy due to the fact that the concept of corporate organizational-crime was germane to the idea of white-collar crime as then understood. Hence, it was emphasized the distinction between those criminologists in favour of the application of etiological theories to corporate criminal offences, and those who strongly disagreed. In contrast to the current jurisprudential practice in both the United States and Great Britain, the truth is that most of European and Asian countries have shown reluctant to companies being put on trial until recently, that the validity of the old Latin aphorism Societas Delinquere Non Potest has begun to crumble.

Even though Sutherland’s theory has been subsequently reconceptualised and now it remains almost as a mere historical benchmark, it is a truth generally acknowledged that his complaint is liable to reach beyond technical points and discussions on doctrinal criteria to become the cornerstone of some of today’s incandescent moral debates. Corruption, antitrust violations, fraud between financial institutions, bribery, embezzlement and tax fraud (leaning on indulgent tax systems) seem to be the order of the day at the present time. The widespread attention aroused by recent corporate scandals reflects the reinforcement of a public opinion demanding fair commercial practices. After all, Aristotle would say that the biggest crimes were caused rather by excess than out of necessity.

Iceland made lately his former Prime Minister become the first world leader to face criminal charges in relation to the global financial crisis. Whom are we demanding accountability?

Derecho y sociedad, Penal | Permalink

El dia internacional de la pau

El 21 de setembre es celebra “El dia Internacional de la Pau”, que enguany, en la seva trentena edició, s’ha dedicat a la importància de la democràcia per aconseguir la Pau, doncs juga un paper fonamental en la consecució del respecte als drets humans, a la vegada que proporciona canals adequats per a resoldre pacíficament les diferencies. “El dia internacional de la Pau” va ser proclamat el 1981 per l’Assemblea General de les NN.UU, amb l’ intenció que coincidís amb l’obertura del període ordinari de sessions de l’Assemblea, el tercer dimarts de setembre da cada any. I el 2001 l’Assemblea General va aprovar per unanimitat declarar el 21 de setembre com a dia anual de cessació del foc i de la no violència, dia que s’empra també en realitzar activitats d’educació i conscienciació de l’opinió publica respecte a assumptes relacionats amb la pau, be tan preuat i tan poc assolit en el nostre món.
Aquest dia dedicat a enfortir els ideals de Pau en cada nació i entre cadascuna d’elles i que simbòlicament vol aconseguir la cessació de tota lluita m’ha fet pensar en l’acció pacificadora de les Assemblees de Pau i Treva de Déu, moviment social impulsat al segle XI per l’Església i pels pagesos com a resposta a les violències perpetrades pels nobles feudals. La seva importància és gran: es poden considerar l’origen de les Corts Catalanes medievals i van ajudar notablement a la pacificació dels diferents països, limitant les lluites entre la noblesa feudal. L’Abat Oliba en va ser un ferm impulsor. Concretament, l’any 1022 Oliba, acompanyat pel bisbe Berenguer de Gurb, proposà la Treva de Déu en un sínode celebrat a Elne. La proposta fou proclamada per Oliba l’any 1027 i ratificada en una assemblea que tingué lloc a Toluges. La Pau de Déu establia el dret de refugi que l’església oferia dins del temple i a les sagreres, mentre que la Treva de Déu prohibia les accions bèl•liques durant un temps determinat. Inicialment la Treva de Déu s’iniciava dissabte el vespre fins al final de diumenge. La Pau i la Treva de Déu varen anar ampliant-se en diferents sínodes com els de Vic de 1030 i 1033, en aquest últim, presidit per Oliba, s’estengué la prohibició de les accions bèl•liques de dijous fins a diumenge, i la protecció emparava els pagesos i els seus domicilis, sota pena d’excomunió.
Aquesta ha estat la història de les nostres terres europees. ¿Per què no podem pensar que quelcom similar pot agafar volada a nivell internacional en ple segle XXI? Potser ens podrà semblar una ingenuïtat, però la història ha avançat gràcies també a somnis que s’han pogut fer realitat. No podem deixar de somiar en una humanitat reconciliada!
Avui, l’augment de la violència i dels conflictes en diverses parts del món fa que cada cop tingui més importància la reflexió i l’acció per a construir i enfortir una cultura de la pau en les nostres societats, sovint tan amarades de violència. El més greu problema de la humanitat es que la violència s’ ha erigit en un mètode usual de resolució dels conflictes i per aconseguir qualsevol reivindicació. En altres paraules, s’ ha transformat en mitjà de poder. Així mateix, assistim a una exaltació de la violència com a forma de vida, consum cultural i d’oci.
L’essència de la violència es l’ intent de resoldre el conflicte destruint l’ adversari, és a dir, eliminant allò que crea el problema. La violència i la guerra retroalimenten la espiral de violència al generar més odi i destrucció. Però hi ha altres possibilitats alternatives per a resoldre els problemes de forma pacífica i desactivar els conflictes transformant-los en motors de progrés i desenvolupament.
Moltes vegades sentim parlar de la necessitat de construir in nou ordre mundial mes just, alternatiu a l’actual, que fomenti la Pau. Però per a que això sigui possible son necessàries unes societats que donin suport al foment de la Pau i a la resolució pacífica dels conflictes. Per això ens urgeix fer passes des de la cultura de la violència vers la cultura de la Pau com a base d’una convivència justa i humana. Les estratègies de prevenció de conflictes haurien d’ocupar un lloc central en el fer d’organitzacions com les NN.UU, i també estar presents cada cop més en la política i les relacions entre els diferents estats. De la mateixa manera, caldria esmerçar esforços en la construcció d’una Pau positiva, més enllà de l’absència de conflictes armats, garant d’uns mínims existencials per a tots i del respecte als drets humans, amb la qual cosa el món guanyaria en seguretat. Però si no comencem per nosaltres mateixos i per mirar el món d’una altra manera, no arribarem gaire lluny.
La no-violència és el veritable fonament de la vida comunitària i el mitjà més adequat per a la resolució dels conflictes. Eduquem per la Pau: és la millor inversió!
Mª Dolors Oller i Sala
Professora de Dret Públic d’ESADE

Uncategorized | , , Permalink

Publicación de Estudios sobre Prueba Penal. Vol. II

Ya podéis encontrar en las librerías el segundo volumen de “Estudios sobre Prueba Penal. Actos de investigación y medios de prueba: inspección ocular, declaraciones de inculpados y testigos, intervenciones corporales y prueba pericial”, en el que un equipo de investigadores, entre los que se incluyen Magistrados y Profesores Universitarios expertos en Derecho Procesal penal, ofrecen al lector una visión amplia que refleja el fundamento y los problemas que se plantean en la práctica forense.

En el siguiente enlace encontraréis mayor información sobre esta obra:

http://www.esade.edu/research-webs/esp/ipdp/publicaciones/publicaciones-del-instituto

Sara Pons Marty
Assistant Research
Facultad de Derecho ESADE
Probática y Derecho Probatorio, Uncategorized | Permalink

A decade after 9/11

Deu anys enrere, concretament el 19/9/2001, qui escriu aquestes línies era a Chicago. La capital més genuïnament nord-americana (diuen) reflectia una societat commocionada, amb les finestres empaperades amb la bandera nacional i el lema We Stand Up. Avui, quan teclejo aquest post, sóc a Berkeley, seu del principal campus de la University of Califòrnia. El New York Times d’aquest diumenge commemora l’efemèride més indeleble de la memòria recent nord-americana: The reckoning: a decade after 9/11. El tractament, com en la immensa majoria dels mitjans de comunicació, és sobri i de record emocionat. Al mateix temps, però, el balanç de la dècada en el seu conjunt protagonitza bona part dels articles d’anàlisi i opinió. La crisi econòmica i la xifra d’atur, enfilada fins a quasi el deu per cent de la població activa, s’enduu bona part del debat actual. El suplement especial, però, del NYT dedica una de les seccions a l’evolució dels civils rights (drets fonamentals) en aquesta etapa (2001-2011). Sintèticament, el resum seria el següent (l’autor del rotatiu, amb aquell afany pedagògic tan americà, recorre al paral·lelisme sísmic): malgrat les alarmes inicials, sobre els riscos d’una restricció dels drets i les llibertats individuals per afavorir la seguretat, deu anys després, podem sostenir que les tremolors no han arribat a esdevenir terratrèmol. En altres paraules, més jurídiques: la legislació aprovada, així com la interpretació constitucional realitzada pels tribunals, especialment el Tribunal Suprem, no ha comportat una modificació substantiva de les lleis que desenvolupen els drets ni del dret penal. Certament, l’execució de la normativa per part de les administracions, agències, cossos de seguretat i la fiscalia (law enforcement) ha estat intensa i sovint punyent, situant l’èmfasi en la prevenció. Això, com és ben sabut, ha afecta al dret a la presumpció d’innocència, que en els casos amb indicis de terrorisme no  ha comptat a la pràctica,  amb el nivell de garanties ordinàries que van ser encunyades per  la Warren  Court (1953-1968).
Malgrat aquesta circumstància, que no s’ha de menystenir ni minimitzar, el NYT i els juristes consultats semblen, però, estar d’acord que el punt d’inflexió negatiu que es va poder témer en el seu moment, no s’ha arribat a produir. L’aplicació de la USA Patriot Act (2001) ha tingut un efecte acotat que no ha destorbat al ciutadà mig, la doctrina dels drets processals penals s’ha mantingut invariable en el seu nucli  dur (per totes: Miranda v. Arizona, 1966) i el Tribunal Suprem, encara que tímidament, ha recordat la seva legítima i superior capacitat de fiscalitzar els actes dels poders executiu i legislatiu (Hamdan v. Rumsfeld, 2006, sobre els drets dels presos de Guantànamo). En definitiva, la pressió s’ha reduït i les corrents freàtiques del sistema constitucional nord-americà sembla que tornen al curs que les connecta amb les fonts fundacionals de finals del XVIII.
Ara bé, el moviment de les aigües mateixes ens permet també entreveure la revifada d’algunes posicions prèvies i preexistents a les èpoques més liberals (els anys 50 i 60). Els Estats recuperen poders i protagonisme davant de Washington, en el clàssic pols federalista, i les grans empreses obtenen l’empara de la llibertat d’expressió a l’hora de posicionar-se públicament en les campanyes electorals al Congrés i a la Presidència (Citizens United v. Federal Election Commission, 2010). I el debat rei per excel·lència, el de la configuració constitucional de l’avortament com a dret fonamental (Roe v. Wade, 1973), segueix penjant d’un fil en una Cort Suprema que oscil·la cap a posicions de perfil més conservador (amb els magistrats Scalia i Thomas, com a punta de llança).
M’atreveixo a esbossar una conclusió merament intuïtiva, recuperant el relat dels moviments tectònics: l’11S per si sol no ha provocat el col•lapse de la falla de San Andreas (la causant del gran terratrèmol de 1906), però  el seu desplaçament és perceptible i en una direcció determinada.  Per cert, el NYT , el dia 11 mateix, informava de la llei aprovada per l’Estat de Florida per garantir el dret efectiu a dur armes en els espais públic (inclosos els colleges o Universitats estatals)  i, ahir,  la majoria dels canals de televisió recollien els resultats de  les enquestes que pronostiquen que Obama, l’any vinent, no serà reelegit per a un segon mandat…. We will see….
Berkeley, 14 de setembre de 2011.

Àlex Bas i Vilafranca

Professor del màster d’investigació jurídica i doctorat

Actualidad jurídica, Constitucional, Uncategorized | Permalink

Suiza y España refuerzan los mecanismos de intercambio de información tributaria

Suiza y España firmaron la pasada semana un nuevo protocolo que modifica el convenio para evitar la doble imposición firmado en 1966 y el protocolo de 2006 que introdujo por primea vez una cláusula de intercambio de información tributaria entre ambos países.

Este Protocolo entrará en vigor transcurrido un plazo de tres meses a partir de la fecha en que ambos Estados hayan ratificado el acuerdo y será de aplicación, con carácter general, sobre las cantidades pagadas o debidas a partir de dicha fecha y ejercicios fiscales que comiencen a partir de ese momento. Sin embargo, la nueva cláusula de intercambio de información resultará de aplicación inmediata a los ejercicios fiscales iniciados a partir del 1 de enero de 2010 y en relación a los impuestos exigibles por las cantidades pagadas o debidas desde esa fecha, una vez ratificado el Protocolo. Entretanto, continuará aplicándose la actual cláusula de intercambio de información tributaria en relación con los supuestos de evasión fiscal que hayan tenido lugar con posterioridad al 29 de junio de 2006.

Además de las modificaciones al texto del convenio, la novedad más destacada del Protocolo es la ampliación de los mecanismos de intercambio de información con la finalidad de facilitar a las autoridades fiscales españolas el acceso a información sobre los fondos detentados en Suiza por ciudadanos españoles. En este sentido, ambos Estados han acordado intercambiar información que pueda tener trascendencia tributaria o sea precisa para el control del adecuado cumplimiento de las obligaciones tributarias por parte de los contribuyentes españoles con independencia de que el eventual incumplimiento de dichas obligaciones pueda tener o no la consideración de delito bajo la legislación española o suiza.

Con este nuevo marco institucional, las autoridades españolas tendrán acceso a información bancaria y contable acerca de los activos que sus ciudadanos mantengan en Suiza, así como la capacidad para identificar a los beneficiarios efectivos de cualquier tipo de transacción que los mismos puedan llevar a cabo en dicho país, mediante la remisión a las autoridades suizas de un requerimiento de información que contenga: a) la identidad de la persona objeto de inspección o investigación; b) las fechas respecto de las que se solicite la información; c) la información solicitada y la forma en que se desea recibir; d) la finalidad fiscal para la que se solicita la información; y e) en la medida en que se conozca, el nombre y el domicilio de toda persona en cuyo poder se crea que obra la información solicitada.

El Gobierno suizo se ha comprometido a utilizar los mecanismo de obtención de información previstos en su propia legislación para facilitar a las autoridades españolas la información requerida, incluso cuando dicha información carezca de trascendencia desde su perspectiva interna o cuando la misma esté en poder de bancos u otras instituciones financieras o de cualquier persona que actúe en calidad representativa o fiduciaria.

Ambos Estados han acordado, en todo caso, el criterio de “pertinencia previsible” con la finalidad establecer un intercambio de información en materia tributaria tan amplio como sea posible y, al mismo tiempo, aclarar que los Estados no tienen libertad para emprender búsquedas indefinidas de pruebas (“fishing expeditions”), ni para solicitar información de dudosa pertinencia respecto a la situación fiscal de un determinado contribuyente, al que debe garantizarse siempre un procedimiento justo, pero sin que ello sirva de excusa para impedir o retrasar indebidamente el proceso de intercambio de información.

Por ultimo, el Protocolo modifica el texto del convenio para adaptarlo las nuevas relaciones económicas y comerciales entre España y Suiza y a los últimos cambios en el modelo de convenio de la OCDE, incluyendo nuevas definiciones de “establecimiento permanente” y “empresas asociadas”.

En particular, se declaran exentos de retención los pagos por dividendos efectuados por las entidades participadas por una entidad del otro Estado en las que ésta posea al menos el 10% del capital (el 25% hasta ahora), así como los pagos de dividendos efectuados a favor de un fondo o plan de pensiones reconocido en el otro Estado, y se reduce el período de tenencia de las participaciones para gozar de esta exención, que pasa de dos años a un año.

El Protocolo introduce asimismo una importante modificación en relación a las ganancias derivadas de la transmisión de acciones o participaciones cuyo valor proceda en más de un 50%, directa o indirectamente, de bienes inmuebles situados en el otro Estado, las cuales podrán someterse a imposición en ese otro Estado, salvo que dichos inmuebles estén afectos a la actividad económica de la sociedad o cuando se trate de acciones cotizadas en una Bolsa de Valores.

El Protocolo incluye, finalmente, una cláusula que prevé la posibilidad de acudir a arbitraje en los casos en los que las autoridades competentes de ambos Estados no alcancen un acuerdo sobre un procedimiento en un plazo de tres años.

Bruno Domínguez
Profesor de la Facultad de Derecho de ESADE y abogado de Baker & McKenzie

Artículo publicado en “Expansión”  (24.08.2011)

 

 

 

Actualidad jurídica, Fiscal | , , , Permalink

Indicios para la prueba del dolo en el proceso penal

El pasado mes de julio se publicó un nuevo artículo fruto de la colaboración mensual entre el Instituto de Probática y Derecho Probatorio de ESADE y la Revista IURIS. Dicho artículo, publicado por Carlos de Miranda Vázquez, miembro del equipo académico del Instituto,  versa sobre  la prueba del dolo en el proceso penal y la prueba indiciaria.

El artículo completo está disponible en el siguiente link:

http://www.esade.edu/research-webs/esp/ipdp/publicaciones/publicaciones-de-profesores-y-miembros-del-instituto

Sara Pons Marty
Assistant Research
Facultad de Derecho ESADE
Probática y Derecho Probatorio | Permalink