Repartiu-vos el salari

Repartiu-vos el salari, que els rendiments del capital no es toquen, i dels impostos ni parlar-ne. Aquesta és, ras i curt, la proposta formulada pel president del Govern català en les Jornades Econòmiques dels Pirineus. A la pretenció que els treballadors acceptin rebaixar-se el salari, s’afageix ara la promoció del contracte a temps parcial -amb sou parcial, evidentment-. Aquesta recepta del Govern català no és gaire enginyosa, té trampa, és injusta i té instints suicides.

M’explico. la proposta forma part, juntament amb l’austeritat fiscal per la via de reduir prestacions socials, de les polítiques que el pla de governança econòmica i el pacte de l’euro de la Unió Europea pretenen imposar als que s’anomeen països perifèrics. Es defensa que, com que aquests països -etre els uals ens trobem- no disposen de política monetària, i pel fet de ser més estrets els marges de la política fscal, l’única manera -es diu- de fer front a l’elevat endeutament privat acumulat -especialment de les entitats financeresés- és posar en marxa polítiques d’ajust de rendes. I aquí està la trampa, perquè quan es parla de rendes es limita l’abast d’aquest ajust a les rendes salarials, i se’n deixa al marge les rendes del capital.

Aquesta estratègia, però, no ha aparegut amb motiu de la crisi actual, perquè està present entre nosaltres des de la crisi dels anys setanta del segle passat. Està en els orígens de l’increment de les desigualtats socials i és una de les causes profundes i no reconegudes de la recessió actual. Parteix d’una premissa implícita que es vol que sigui assumida acríticament per la ciutadania. Per superar els impactes negatius que està tenint en l’ocupació la crisi estructural del nostre model de creixement econòmic, el que cal fer -es diu- és una redistribució dels salaris entre els diferents col·lectius de treballadors. Entre homes i dones, entre joves i madurs, entre temporals i fixos, entre antics i d’incorporació recent, entre treballadors a temps complet i a temps parcial, entre treballadors de països en vies de desenvolupament i els dels països desenvolupats. Això sí, deixant fora de l’ajust les rendes del capital.

Per dotar de legitimitat social aquesta política s’utilitzen arguments carregats de determinisme. Es diu que la globalització impedeix tocar les rendes del capital pels riscos de deslocalització que això comportaria i, en conseqüència, es renuncia a actuar a escala nacional o supranacional, fins i tot quan, com en el cas de la Unió Europea, existeixen mecanismes institucionals per fer-ho. Es defensa que els més rics continuïn obtenint grans beneficis perquè -es diu- és la manera que inverteixin i creïn ocupació. D’aquí neix la justificació de les polítiques fiscals favorables a les grans fortunes, no sols als Estats Units de George Bush, sinó també en la Catalunya i l’Espanya actuals. I la més cínica de les argumentacions és la que assenyala els treballadors amb drets -els anomenats insiders- com els culpables de la manca de drets dels precaris
-outsiders-, tot establint una perversa identifcació de drets amb privilegis.

Tornant al nostre país, l’enquesta d’estructura salarial del 2009, de publicació recent, ens ofereix algunes dades per entendre de què estem parlant. El salari mitjà l’any 2009 era de 22.511 euros bruts anuals, però el salari més freqüent estava situat en 15.500 euros. O sigui, que els sous mileuristes no són pas una excepció, sinó que són els més freqüents. El 10% del total i un 15% en el cas de les dones cobren el salari mínim interprofessional (SMI) o menys, cosa que, extrapolada a l’any 2011, signifca 8.979,6 euros bruts anuals. El 44% del total i el 54,5% de les dones obtenen un salari de fins a dues vegades l’SMI.  Al mateix temps, la bretxa salarial entre directius i management i la resta de treballadors, especialment els peons, s’ha incrementat. El salari mitjà dels contractats a temps parcial és, en els homes, de 11.248 euros, i en les dones, de 9.872 euros bruts anuals.

Amb aquestes dades, n’hi ha que es poden sorprendre del rebuig al contracte a temps parcial, a la seva feminització -convertint-se en un segon sou complementari- i al fet que, en la immensa majoria dels casos, el temps parcial no sigui una opció voluntària. Avançar en l’ajust dels salaris comportaria més desigualtat social. I a més, és una proposta amb instints suïcides, perquè, tal com han recordat entre d’altres Krugman i Stiglitz, més austeritat i més desigualtat ens porten cap a l’enquistament de la recessió.

Joan Coscubiela Conesa
Profesor de la Facultad de Derecho de ESADE

Artículo publicado en “Público” (26.06.11)

Related posts:

Actualidad jurídica, Fiscal, Laboral | , , , ,