Els ninots del Tribunal Constitucional

El ninotaire Toni Batllori, en la millor tradició democràtica de la sàtira política, radiografiava recentment (La Vanguardia, 14/6/2011) la crisi del Tribunal Constitucional. La seva tira gràfica reproduïa el diàleg entre dos ordenances del TC: “Què busquen? L’autoritat moral per interpretar la Constitució. No sabia que l’estiguessin buscant. Bé, no és que s’hi escarrassin gaire”. Efectivament, el lúcid dibuixant toca de ple el moll de l’os: la pèrdua de la confiança social en l’alt tribunal, com a mínim per una part significativa del poble català. Aquesta, però, ni és una situació nova ni ens hauria d’haver agafat desprevinguts. El dret romà ja distingia entre auctoritas i potestas, és a dir entre “qui sap” (reconeixement) i qui pot” (poder). Aquest matís tan clàssic i al mateix temps tan vigent és del tot aplicable al TC. L’episodi de l’intent de dimissió fallida de tres dels seus magistrats constata una realitat que ja fa anys que ens té desolats: el més alt intèrpret constitucional i alhora àrbitre entre territoris i poders polítics actua i es pronuncia sense l’auctoritas mínima exigible. És a dir, les seves sentències, més enllà de comptar amb la força de la cosa jutjada, no gaudeixen de l’atribut essencial de la justícia. Els tribunals constitucionals precisament perquè no parteixen d’una legitimitat democràtica directa (esdevenen una excepció en la mesura que no són escollits per la ciutadania i en canvi sí que poden esmenar les iniciatives dels poders legislatiu i executiu) han d’observar un comportament impecable en l’exercici de la seva funció. I això ens remet a l’auctoritas, que se sustenta en gran part sobre l’exigència d’una imatge d’imparcialitat i neutralitat. I aquestes qualitats requereixen necessàriament  d’una observança estricte de les formes, el procediment i les normes que regeixen la institució. Luhmann sostenia que tant en l’amor com en el dret “les bagatel·les compten”, i el Tribunal Constitucional fa molt de temps que ha perdut el sentit de les formes imprescindibles perquè hom li reconegui una posició de respecte i autoritat moral. Les sentències sobre l’Estatut i Bildu, deixant de banda el seu contingut, per haver estat respectades i no merament acatades haurien d’haver estat emeses per una tribunal amb auctoritas. I en el cas de Catalunya, la situació encara és veu més agreujada per les conclusions que es desprenen de la seqüència dels fets esdevinguts en els darrers temps. M’explicaré: aquests dies hem observat com tres dels seus magistrats han intentat dimitir, com a mínim formalment, al·legant un exercici de dignitat i una situació gairebé de “segrest” institucional. Que potser aquests motius no es produïen ja quan el TC no aconseguia dictar una sentència en temps i forma sobre l’Estatut? Per què no van intentar dimitir amb caràcter previ a la STC 31/2010? (recordem els mandats expirats; la recusació de Pérez Tremps; els retard de quasi quatre anys; les filtracions sobre les disputes en relació al concepte de la nació catalana; les imatges dels magistrats a la Maestranza, etc…) Ha estat més decisiu el cas basc (sentència Bildu) per precipitar la crisi política del TC que el via crucis català? Hem arribat en una via morta. Ja no n’hi ha prou amb nomenar nous membres al TC, ni tan sols resulta suficient la seva reforma. Cal que sigui reconstituït en el sentit més constituent del terme, és a dir s’ha de renovar la voluntat originària sobre la naturalesa de la seva posició en el sistema i, per descomptat, sobre la seva composició. Amb menys que això, difícilment l’auctoritas li serà restituïda. No hem d’oblidar que aquest ha estat el Tribunal que malgrat la seva malmesa autoritat moral ha gosat desactivar els fonaments bàsics de la doctrina constitucional de l’Estat de les autonomies. La manera com s’ha d’abordar aquesta refundació ja és una altra qüestió que mereixeria una reflexió més extensa que afecta també i molt seriosament l’hegemonia dels dos gran partits polítics de l’Estat. En tot cas, i escoltant el cant de sirenes d’algunes propostes en el sentit de transformar els mandats dels magistrats del TC en càrrecs vitalicis (S. Sáenz de Santamaría, portaveu del PP al Congrés, 3/06/2011; i Francesc de Carreras, 16/06/2011), una única advertència: aquest canvi de model, sense altres reformes estructurals, pot esdevenir encara més desfavorable per a l’autogovern català que l’actual. Un parany dissimulat sota l’aparença desitjable dels principis d’independència i imparcialitat. Estiguem atents.

 Àlex Bas i Vilafranca

Professor de dret de la UAB i del Mastèr d’investigació jurídica i doctorat d’ESADE

Post publicat al butlletí 259 del Centre d’estudis Jordi Pujol

Related posts:

Constitucional | ,